Que sí

Que no, que jo estava molt bé, que ser tan cabuda no em porta enlloc més que a pensar coses que no tenen sentit, que no passaran mai. Que s'ha acabat. Que he de reconèixer que res ha canviat i que no té cap intenció d'estar amb mi. I, el millor de tot, sé segur que jo vull estar amb ell? Que només queden 8 dies perquè acabi l'any, que han estat uns mesos durs, que han passat moltes coses, i algunes d'elles gens bones, però que m'han fet créixer, saber, conèixer... que m'han fet jo, Jo. I que jo Jo m'agrado tal com he esdevingut, i aquesta nova o reciclada jo Jo no vol tornar a repetir errors ni situacions ja viscudes. Que estic contenta, trista per adonar-me'n que allò que se'm va ficar entre cella i cella no ha pogut ser, però conscient que millor que no hagi estat perquè no m'hagués fet feliç. Que probablement no l'hagués aguantat 3 mesos seguits. Que no em mereix. Que jo sí em mereixo. Que em sap greu, però que sé com viure sense ell. Ara només he d'aprendre a viure sense ell.
Que sí.

vendaval

... com diu la cançó de Vetusta, Copenaghe: como Alicia sin ciudad. Suposo que és una bona manera de descriure com em sento. La veritat és que mai havia stat així. És com si de cop, totes les meves pors, les que he anat acumulant al llarg dels anys, haguessin decidit conspirar en contra meu i aparèixer alhora. Tinc por a tenir i a no tenir, a sentir i a no sentir, a seguir i a aturar-me. El trobo a faltar, continuo pensant que podríem estar junts. Però si la Laura té raó, si ell volgués estar amb mi m'ho diria. I no sé, doncs, per què collons jo continuo pensant que sí vol venir amb mi. És grandet, i és cert que si així fos, vindria a buscar-me, però no ho fa. Bah! Com sempre, imagino que no és més que qüestió de temps. Però em sento incòmoda amb la meva situació. A la feina. A casa. Aquí i allà. Torno a sentir la necessitat de desaparèixer, de marxa d'aquí i començar de zero... o d'1, o 2... Però reinventar-me. I per fer-ho ha de ser a un altre escenari, amb altres personatges... fins i tot el meu ha de er diferent. M'agradaria ser la tia que ho té tot molt clar, que té el que vol, que sent, a vegades alegries i d'altres penes, però que sap com ser feliç, i amb qui.
Ja fa un mes i 6 dies que no el veig. I, sincerament, pensava que vindria a buscar-me. I, el pitjor de tot, és que encara ho penso. I no ho farà.
Te odio...porque siempre sigues ahí.

duele

i més del que pensava. De fet, no em vaig plantejar el dolor que sentiria quan verbalitzés la meva decisió. A la meva ment tot era molt fàcil, racional i coherent. Ara, tot plegat és com una tragèdia. Em sento buida, trista, sense forces. Sento que no hi ha marxa enrere, que no es pot arreglar, que no hi haurà una segona oportunit. El que havia de ser un mes revelador se'm presenta com uns 30 dies llarguíssims que no sé com podré superar. Necessito aturar aquesta activitat mental, el dolor que sento al pit. Necessito trencar amb tot i mb molts. Amb un ja ho he fet i les conseqüències estan sent més devastadores del que prometia. Quan vaig dir-li "he estat pensant", la seva cara ja va canviar, i les meves mans seguien tremolant. Feia uns moments va observar la seva nestabilitat, i jo vaig argumentar, molt segura, gairebé cerient-m'ho jo també, que ja feia molts anys que em passava. Però els meus dits repetien moviments ràpids i curts perquè ja sabien el que minuts després passaria. Ell no va dir apenes res, només em va agafar, em va asseure a les seves cames i em va abraçar. Jo sentia com començava la meva inevitable caiguda. Sentir el seu cos apretant-se al meu, primer drets, abraçats, besant-nos amb certa desesperació; sentir-lo després a dintre meu, ja al llit, no em va fer sentir millor. L'únic que volia era plorar i que no veiés la tristor al meu rostre. El polvo més trist que mai he tngut, li vaig dir. No sé si el més trist, però el que vaig sentir no ho vull tornar a sentir més. Ell no tornarà. I jo sé que m'agradaria intentar-ho. Però ell no sap o no vol, o les dues coses. No crec que senti el mateix que sento jo per ell. M'he equivocat i he de començar a assumir-ho. Sóc idiota, perquè m'he autoenganyat. M'he enamorat d'ell sense adornar-me'n i ara em trobo de nou com fa 2 anys. Fa dos nys sabia que estaria malament. Aquesta vegada no estava preparada. No sabia com em faria de mal. Sóc un idiota.

on el cor em porti

(No tinc massa temps, he de treballar).
Sento que cada vegada estic més a prop de saber on vaig i què vull. Fa uns dies que la idea que l'agost serà el veritable impass a la meva vida em va sorgir de sobte, però amb tal claredat que estic totalment convençuda que el setembre iniciaré un camí, o trobaré la direcció que vul seguir. Sé que les coses no passen soles, sinó que les has de fer passar tu i és precissament el que penso fer. Estic fabricant el tauler amb un mecanisme complex; no hi ha molts botons, perquè no són tantes les coses que d'aclarir o redirigir, però sí molt importants. I aquesta taula de mando em permetrà descobrir qui vull ser. La feina, una cosa molt més racional, però de gran importància també. I ell o ells, o jo respecte a un ell. Fa mesos tenia molt clar que havia d'estar amb ell. Ara ja no. És una sensació estranya perquè estic molt bé amb ell, i vull que em truqui i que m'envïi missatges... vull que estigui per mi. I quan estem junts em sento bé, em senta bé. Però no el trobo a faltar. No sé si és perquè realment tinc superada la dependència respecte als altres o perquè realment no n'estic tant d'ell com em penso.

Al setembre tot serà diferent. O, si més no, hauré decidit quin camí agafar, tot i no saber on em portarà. Això ja ho veuré, ja ho aniré fent.

els petits detalls

són els petits detalls els que em fan sentir, els que aconsegueixen que em deixi anar, i els que em poden fer conèixerr més a qui els té. Era molt d'hora, un diumenge al matí. era la primera vegada que dormia al seu llit, que trepitjava el seu pis. I potser l'única. No n'era conscient, i ara, en pensar en aquesta idea, m'adono que no m'iporta, que no m'amoïna. La llum entrava entre les cortines del balcó obert. No només la llum es filtrava, sinó el soroll dels cotxes d'un carrer massa transitat, fins i tot d'un diumenge a les 7 o 8 del matí. Em vaig despertar i ell no hi era. El primer que vaig pensar és que estava treballant. Però el segon pensament que em va passar pel cap, i en el que, adormida encara, m'hi vaig deixar caure, va ser que no m'havia adonat del moment en què ell havia sortit del llit. És estrany perquè tot i tenir una capacitat que encara em sorprén per despertar i dormir-me tot seguit, aquell dia no vaig sentir res. Em vaig preguntar si ell m'hauria mirat mentre jo dormia. O si, pel contrari s'hauria aixecat ràpid, sense fer soroll i hauria sortit de l'habitació sense mirar-me apenes. Tant és, no ho sabré mai. Així que vaig imaginar que sí, que s'havia despertat, i que, abans de deixar el llit, havia dedicat uns minuts a mirar-me mentre reprimia les seves ganes de tocar-me la clavícula. Que hauria estat a punt de besar-me el coll, de baixar les seves mans per la meva esquena, sentint la meva pell freda... Però no ho va fer, o sí. No ho sé. M'agrada pensar que sí. Aquests pensaments van desaparèixer sota la dictadura de la meva son. Em vaig remoure entre els llençols, i vaig tornar a dormir-me, fins que, una hora després em va despertar un soroll de moviment al pis: el vaig veure enfilat a una cadira, a l'habitació, lluitant contra les cortines, intentant impedir una claror inevitable, tot sabent com m'agrada la foscor quan dormo. Aquest va ser el primer dels dos detalls que aquell matí em van fer somriure internament, que em fer estremir, que em van fer evident perquè m'agrada tant. Em va provocar una sensació de tranquil·litat, seguretat o benestar... o les tres coses alhora. Només vaig poder preguntar-li quina hora era "molt d'hora", va contestar, i em vaig tornar a adormir. És aquesta la facilitat de la que parlava per poder connectar i desconnectar del món real -mai no sé quan estic al món real, si quan obro els ulls o quan són tancats. La tercera vegada que em vaig despertar, em vaig aixecar, sense fer soroll. Em vaig posar la samarreta negra de tirants, i els pantalons que la nit anerior em va treure amb desig... amb el mateix desig que jo sentia mentre el mirava. M'encanta la cara seriosa que posa en aquells moments, i que ràpidament canvia per un somriure en descobrir que el miro. Vaig sortir de l'habitació, descalça, i en passar pel saló vaig veure com les copes de vi que vam buidar hores abans ja no hi eren. I vaig arribar a l'habitació del llit petit i de l'ordinador gran. Estava assegut davant l'ordinador i, en veure'm i sentir-me dir-li "bon dia", es va aixecar i es va apropar a mi, em va abraçar i, suaument, em va anar empaitant, fent que jo caminés cap enrere, pel passadís, mirant-me, i portant-me de nou cap a l'habitació on una estona abans ell intentava protegir el meu son de la llum del dia. I em va deixar anar a sobre del llit, i ell va venir a sobre meu... És aquest el segon detall d'aquell matí de diumenge que em va captivar. Em va desarmar, realment. Un petit detall que em va fer sentir gran. Que em va fer sentir.

enllunada

Ara ja sóc capaç de reconèixer que no estic bé. I no ho estic perquè estic trista, sento una buidor que si bé no podré tornar a omplir, perquè res no substituirà el Chris ni el que sentia i sento per ell, sí és cert que amb el temps aconseguiré alleugerir i tornar a ser... Bé, tornar a ser no sé com, perquè ara mateix no m'agrada com crec que sóc. Torno a caure en els mateixos errors que van ajudar a enfonsar la meva relació amb el J. Sóc covard, molt covard. No m'atreveixo a parlar amb ell i dir-li el que penso. Tot i que ara crec que sort que no ho vaig fer diumenge, perquè m'adono que, novament, ni tan sols sé si vull estar amb ell. Tots dos passem per un mal moment. No s'hi val, retreure-li allò que jo tampoc no faig bé. Després d'haver passat part del cap de setmana amb ell, d'haver-me despertat de la migdiada dissabte al seu costat, sento que no sé què cony estic fent ni de si és això el que vull realment. Després d'haver desitjat tant veure'l i estar amb ell, em vaig espantar al trobar-me en una situació massa "normal", massa de parella. Suposo que ara no és pas un bon moment per plantejar-me res, i, probablement, per estar amb ell. Probablement sóc tan paranoica com qualsevol de les seves altres ex, de totes aquestes noies respecte a les quals em sentia en superioritat, tot pensant que jo era molt menys complexa i molt millor persona. A vegades m'hauria de fotre d'òsties a mi mateixa. Sóc una depressiva paranoica sense remei, que no sé si mai aconseguirà tenir la felicitat que busca. Però penso en la relació amb el JM i amb la Joana que s'hi projectava, i m'hi sento molt més identificada amb ella que amb la que veig ara i que em recorda massa a la que era quan estava amb el J. El que és fotut és que m'afectin, m'influexin tant les meves parelles. Perquè, al final, un hauria de ser el que essencialment és, i no el que els altres treuen de tu. És per això que la idea que no puc estar amb ningú i molt menys amb ell és cada cop més forta. M'he acostumat massa a no refiar-me prou de lmeu criteri i necessitar de l'opinió de la Laura i de les meves amigues. Potser ja és hora de començar a prendre decisions de manera més impulsiva. Deixar de pensar tant. El meu cap necessita un descans. Jo necessito relaxar-me, i no ho faig.

no sé què passarà

No sé si és un pas endavant o enrere. El que està clar és que no vaig fer el que feia dies em repetia a mi mateixa, no tornar-lo a veure. Des del moment que li vaig dir per telèfon, dissabte després del concert, que vingués a casa meva vaig pensar que, novament, m'havia deixat endur per la passió i les ganes d'estar amb ell que no pas pel que hauria de fer. Però què és exactament el què s'ha de fer? Doncs allò que no ens faci sentir malament. De moment no m'hi he sentit de malament, tot el contrari. Ha estat un dia realment increïble. M'ho he passat bé, he rigut, he estat a punt de plorar -no per ell, no-, he disfrutat del sexe com mai, però també de la tendresa, de l'afecte i suposo que de l'amor. Em nego a sentir-me culpable per haver complit amb el que em vaig prometre. Ara, he de ser conseqüent, no puc tornar caure en la mateixa dinàmica. Em sento una mica covard per no haver estat capaç de parlar-li si tot allò canviava la nostra situació. Suposo que em feia por sentir el que probablement em diria, que no. Per tant, intentaré mantenir-me al marge i continuar pensant que això nostre no evoluciona. Doncs és una pena. Una cosa que sí m'ha sobtat i que dóna més sentit al link que va publicar dissabte és que em digués que li havien dit que jo no era el seu estil. És ben curiós que encara ara es diguin coses com aquestes. Però el ptijor és que li en puguem fer cas a aquests comentaris. I sé que per a ell això va tenir pes en el seu moment.
No sé què passarà. Perquè, sincerament, ell sí està en el mateix nivell de sentiment que jo, però no puc tornar caure en el mateix. I no deixaré de repetir-m'ho.
No va deixar de mirar-me i observar-me durant el concert. Ho intuïa, i ell m'ho va confirmar. I això em va fer sentir amb poder.
M'encanta. M'ho he passat genial. I avui no em sento malament. Espero continuar així.

carta a mi catástrofe 1

Fa dies que dubto del que sento o no sento per tu. Fa dies que em pregunto què cony faig quedant encara amb tu. Fa dies que no et trobo a faltar. I llegint això em torno a preguntar per què encara penso en tu. Divendres a la nit vaig tornar a sentir, si més no, més del que havia sentit amb tu les darreres vegades. Crec que tu ets la pròxima cosa que he de trencar. No sé què faig amb tu, ni sé què fas tu amb mi. El que no sé és com dir-t'ho, com plantejar-ho.


Crec que és millor que deixem de veure'ns, no sé si per un temps o per sempre. No és pel que tenim o no tenim, pel que em dónes o no em dónes. És perquè no sé què vull ara. Necessito pensar o potser deixar de pensar. No sé si vull estar amb tu, no sé si m'agrades prou o massa.

prométe un viaje que no olvidaré jamás (LM)

Diumenge 22 de març, a les 9.55, l'ànima del Chris va ser alliberada.
Feia dies que no estava bé, que no era ell. Jo, ingènuament, pensava que es tractava d'una nova recaiguda, però que, com sempre, se'n sortiria. Dijous 19 vaig tenir una sensació estranya. Al dia següent, la sensació va ser molt més física, un dolor als ovaris que no estava relacionat a cap moment del cicle menstrual. Cada cop l'estranya sensació es feia més evident. Quan a les 4 de la tarda vaig poder parlar amb la veterinària, la sensació va esdevenir realitat i el meu cos es va trencar en forma de plors i gemecs de dolor. Havia arribat el moment. Pensava que estaria preparada, però no podia, no volia deixar de sentir la seva mirada, la seva escalfor, el seu contacte, el tacte del seu cabell.
Necessitava escriure això perquè ho vull recordar sempre; no m'agradaria que, amb el temps, oblidés cada un d'aquests moments, moments en els quals el Chris encara estava amb mi.

Però havia arribat el moment de separar-nos, ell ja no tenia més forces per continuar endavant. No puc evitar pensar que ell va pensar que jo ja podia continuar sola, sense el seu suport, sense el seu amor en vida (el seu amor sé que el tindré sempre, i la seva companyia). És un dels meus nous guies, el meu àngel que em protegeix.

Em sento estranya, un cop més, però ara és la meva pròpia reacció i forma de viure la seva absència les que m'estan desconcertant en certa manera. Tinc una sensació de tristor, de buidor... però no com quan he perdut una parella, no és tan físic, és molt més profund. Com si realment hi hagués una part de mi que s'ha desintegrat i que no podrà ser reconstruïda mai. Sí, és una mica com si estigués perduda. Les coses ara per mi ja no tenen importància, res no és important, ni rellevant, res em preocupa. Sé que això serà temporal... o potser no, no sé. El cas és que conviuen en mi diferents sensacions i/o sentiments: per una banda tinc una llibertat de moviment que mai havia experimentat, però, per altra, em sento encara lligada a ell.

Sé que havia de marxar, que ara pot córrer, riure, sense sentir dolor, que és feliç, però trobo a faltar molt la seva presència. Ara, per primera vegada a la meva vida, sento el que és la solitud.

Chris, t'estimo tant... i et trobo a faltar, tota l'estona, cada minut dl dia, i d la nit.

con un placer más intenso... (lol)

ara ja sóc capaç de, tot i no treure-me'l del cap, no arribar a obsesionar-me. M'encanta estar amb ell, m'encanta follar-me'l però, sobretot, m'agrada com em folla, com em mira, com em toca... Però he de reconèixer que han comemçat a aparèixer el dubtes. Només parla de feina, i això em porta vells records, a quan estava amb el Jordi. Potser no m'agrada tant com jo pensava i no és més que una cosa circumstancial com em va dir la Laura. M'encanta compartir llit amb ell (tot i que continuo tenint malsons quan dormim junts), és molt sexual, però alhora extremadament dolç i delicat. Em fa sentir especial. Em fa sentir. Però he compartit més hores de llit que de taula, més sexe que converses. Ahir vaig sentir, molt, però no com les dues últimes vegades, quan vaig començar a pensar que hi havia sentiments més especials que els purament sexual. Però ara no ho sé. Suposo que l'he de conèixer millor, i fer que ell em conegui a mi, perquè no en sap moltes coses, no he tingut oporunitat o valor per dir-les-hi. Però he de reconèixer que em perden els seus llavis i les seves mans. Em toca com ningú no ho havia fet mai abans.
Fluir. Això és el que li dic jo a tothom, que es deixi a fluir, i és el que ho estic fent ara: no pressionar-me ni qüestionar-me en excés què tinc o tindré amb ell, només disfrutar del presnt més present.

quiero no quiero que salgas de mi cabeza

definir lo que siento cuando me toca es difícil, incluso ahora que es tan reciente que todavía lo huelo, todavía siento sus dedos en mi cara, en mi cintura, en mis muslos, ... en mí.
Sé que como ahora me siento está condicionado por el hecho que hace menos de 10 horas todavía estaba con él. Y que este movimiento extraño del corazón se deba más a la pasión vivida este fin de semana a que pueda estar sintiendo algo más allá de lo que me gustaría permitirme. Pero añoro su olor, su tacto, su voz. Reprimo mis ganas de enviarle un mensaje diciéndole las ganas que tengo de volver a oírle y sentirle.
Ha sido un fin de semana fantástico, aunque todavía siento miedo, en pequeñas dosis y de forma puntual, pero miedo, al fin y al cabo, volver de pasear y que ya no esté en mi cama; acabar de comer, y que quiera salir huyendo. En cierto modo, él está haciendo salir viejos fantasmas, y eso no es bueno. Está bien identificarlo, pero ahora debo controlarlo. No puedo permitirme volver a caer en conocidos errores que minen mi autoestima. Porque sí, tengo miedo de no gustarle, de que descubra en mí una niñata que sólo piensa en música y músicos.


Sí, ha estado bien... respondiendo a tu pregunta de esta mañana. Ha estado muy bien. Quizás demasiado porque no te puedo sacar de mi cabeza. Pero, lo peor, es que no quiero hacerlo.

todo lo que empieza tiene un final...pero ¿tan pronto?

bueno, ya está, creo que ya está. El sábado tenía clarísimo que todo había acabado, ahora, no sé si son las ganas de que no sea así o mi cabezonería que me hacen dudar si todavía no va a haber más coletazos. El viernes me lo pasé genial, bebí mucho, tanto que me doy cuenta que no recuerdo muchas cosas. Pero sí lo más importante, lo bien que me sentía, en el Sidecar y, después, en mi habitación. Y el sábado también estuvo bien, a los ojos de la gente podíamos parecer una pareja más, con ganas de mirarse, de tocarse y con muchas cosas por decirse aún. Y nos las dijimos. No puedo decir que fueron demasiadas las historias que escuché porque era importante conocerlas, importante par que yo tomara una decisión que no sé si él también tenía pensado tomar. Me cuesta aceptar la covardía, no la suya únicamente, que también, sino el miedo que nos empuja a todos a no desligarnos de todas esas historias y personas que nos hacen daño pero que, por otra parte, se convierten en algo necesario para no sentirnos solos o para pensar que cuando vayamos a sentirnos tan solos que se pueda hacer insoportable serán nuestra tabla de salvación. Un tabla mojada, podrida, que sólo nos mantendrá con vida unos días más, quizás algún año, pero que será también nuestra condena, la que nos habrá hecho malgastar un tiempo importante de nuestra vida en sufrimientos y autoengaños. No puedo condenarlo por ello porque yo también lo he hecho, y quizás vuelva a hacerlo. Pero me jode que las cosas no puedan ser diferentes, que no pueda disfrutar más de él. Que no vaya a volver a tenerlo. Que no me vuelva a tocar.

Estoy cansada de ser siempre la buena persona, que todo lo entiende, que no reprocha, que se quita de enmedio para facilitarle las cosas a los demás. Me da miedo pensar uqe nunca nadie me va a querer más que por mi generosidad. Que nunca me haya querido nadie más que por eso.
Pero no sé hacerlo de otra manera. No quiero ser diferente a como soy. Aunque eso suponga que nunca nadie me quiera como yo quiero, o que siempre dude del que tenga a mi lado... si lo tengo.

fent cas dels senyals

doncs l'he tornat a veure, què previsible i poc fiable sóc!
Com a mínim vaig dir-li el que pensava, tot i que no sé si haurà servit per espantar-lo més. Ara m'estic plantejant, si ens aproven el projecte pendent, d'anar a Eivissa el pròxim cap de setmana, tot i témer que ell es pugui acollonir en saber que jo també vinc i fer-se enrere. Esperaré a l'aprovació i el trucaré per preguntar-li si li molesta que hi vagi. M'encantaria anar-hi. en un principi m'il·lusionava el viatge perquè em moro per tornar a aquella illa i deixar-me envair per la seva llum i per l'encant que desperta sempre en mi. Ara, no em puc enganyar, el que més em motiva és poder passar 3 dies amb ell. El que em motiva i, alhora, m'espanta. I si s'agobia, i si vol fugir? No sé, deixaré que les coses flueixin i escoltaré el meu cos.
M'encanta estar amb ell, em fa sentir especial. És apassionat al llit, alhora que dolç. És divertit, alhora que paranoic, com ell mateix es descriu. Però, sobretot, és detallista. Ho sento. I m'adono que és una virtut que em torna boja. Però és despistat, fumeta, ... Sembla que estic fent una llista de pros i contres, i realment és innecessari perquè no cumpleix el requisit mínim que sempre dic que és imprescindible per estar amb mi: l'estabilitat emocional. Però clar, potser és una mica pretenciós exigir algú allò que un mateix no té. Tot i haver millorat considerablement en aquest aspecte, no és una cosa que jo tingui totalment superada. Encara tinc els meus altibaixos, però no són, ni de lluny, tan radicals com ho eren anys enrere.
Arrrrr, tinc ganes de veure'l.
Bé, sembla que algú ja ha decidit per mi que no he d'anar a Eivissa, potser millor així. No han aprovat el projecte. No passa res. M'ho prenc com un senyal que no havia d'anar-hi. No precipitaré les coses, probablement no era una bona idea. Sempre em quedarà Cadaqués, i no vull que es senti agobiat ni pressionat. I tinc la sensació que aquest viatge compartit li hagués fet fugir més.
No tinc pressa. Jugaré, seguint al seu ritme, però amb les meves cartes.
M'agrada.

...foll d'un dolça metzina

És quan dormo que hi veig clar... però ara ni dormint. O potser el problema és que ho veig massa clar, però el que veig no m'agrada. Estic cansada d'esperar que m'escrigui o em truqui. Pensava que podria oblidar-me'n amb facilitat, però no m'ho estic posant gens fàcil. El pitjor és que, en el fons, penso que acabaré estant amb ell. Però també penso que no em convé, que no em portarà més que problemes, ... i, tot i així, continuo sense treure-me'l del cap.
Però tampoc he aconseguit oblidar-me de l'altre. De qui se suposava que ja havia deixat enrere, amb qui semblava clar que mai més podria tornar a tenir o volia tenir.
Estic entre dos mons, quin d'ells menys convenient, quin d'ells més atractiu. Hauria d'obviar-los, oblidar-los, però no puc. El pitjor és que un d'ells ha despertat les meves ganes de tornar a estar parella, ha fet desaparèixer la meva por o, si més no, l'ha disfressada d'entusiasme i necessitat. Encara hauré de donar les gràces al fugitiu per haver permés que em deixés anar, que em veies capaç de llençar-me de cap a una piscina que abans se'm presentava buida, bruta, freda i llunyana. Una piscina que ara se'm mostra plena d'una aigua tèbia, transparent, d'un blau irreal però encissador...
En el fons sento que lluito amb mi mateixa, perquè sé que tard o d'hora l'aconseguiré, tot i haver-me obligat a oblidar-lo, a no tornar-lo a veure... Clar, que m'ho està posant fàcil, perquè més aviat és ell qui no em vol veure a mi. Maleïda covardia. Maleïdes pors, que no ens deixen créixer ni mostrar-nos tal qual som o ens sentim. Maleït ell, i ell. Maleïts ells dos i maleïda jo, per no ser capaç de canviar de freqüència.