duele

i més del que pensava. De fet, no em vaig plantejar el dolor que sentiria quan verbalitzés la meva decisió. A la meva ment tot era molt fàcil, racional i coherent. Ara, tot plegat és com una tragèdia. Em sento buida, trista, sense forces. Sento que no hi ha marxa enrere, que no es pot arreglar, que no hi haurà una segona oportunit. El que havia de ser un mes revelador se'm presenta com uns 30 dies llarguíssims que no sé com podré superar. Necessito aturar aquesta activitat mental, el dolor que sento al pit. Necessito trencar amb tot i mb molts. Amb un ja ho he fet i les conseqüències estan sent més devastadores del que prometia. Quan vaig dir-li "he estat pensant", la seva cara ja va canviar, i les meves mans seguien tremolant. Feia uns moments va observar la seva nestabilitat, i jo vaig argumentar, molt segura, gairebé cerient-m'ho jo també, que ja feia molts anys que em passava. Però els meus dits repetien moviments ràpids i curts perquè ja sabien el que minuts després passaria. Ell no va dir apenes res, només em va agafar, em va asseure a les seves cames i em va abraçar. Jo sentia com començava la meva inevitable caiguda. Sentir el seu cos apretant-se al meu, primer drets, abraçats, besant-nos amb certa desesperació; sentir-lo després a dintre meu, ja al llit, no em va fer sentir millor. L'únic que volia era plorar i que no veiés la tristor al meu rostre. El polvo més trist que mai he tngut, li vaig dir. No sé si el més trist, però el que vaig sentir no ho vull tornar a sentir més. Ell no tornarà. I jo sé que m'agradaria intentar-ho. Però ell no sap o no vol, o les dues coses. No crec que senti el mateix que sento jo per ell. M'he equivocat i he de començar a assumir-ho. Sóc idiota, perquè m'he autoenganyat. M'he enamorat d'ell sense adornar-me'n i ara em trobo de nou com fa 2 anys. Fa dos nys sabia que estaria malament. Aquesta vegada no estava preparada. No sabia com em faria de mal. Sóc un idiota.