enllunada

Ara ja sóc capaç de reconèixer que no estic bé. I no ho estic perquè estic trista, sento una buidor que si bé no podré tornar a omplir, perquè res no substituirà el Chris ni el que sentia i sento per ell, sí és cert que amb el temps aconseguiré alleugerir i tornar a ser... Bé, tornar a ser no sé com, perquè ara mateix no m'agrada com crec que sóc. Torno a caure en els mateixos errors que van ajudar a enfonsar la meva relació amb el J. Sóc covard, molt covard. No m'atreveixo a parlar amb ell i dir-li el que penso. Tot i que ara crec que sort que no ho vaig fer diumenge, perquè m'adono que, novament, ni tan sols sé si vull estar amb ell. Tots dos passem per un mal moment. No s'hi val, retreure-li allò que jo tampoc no faig bé. Després d'haver passat part del cap de setmana amb ell, d'haver-me despertat de la migdiada dissabte al seu costat, sento que no sé què cony estic fent ni de si és això el que vull realment. Després d'haver desitjat tant veure'l i estar amb ell, em vaig espantar al trobar-me en una situació massa "normal", massa de parella. Suposo que ara no és pas un bon moment per plantejar-me res, i, probablement, per estar amb ell. Probablement sóc tan paranoica com qualsevol de les seves altres ex, de totes aquestes noies respecte a les quals em sentia en superioritat, tot pensant que jo era molt menys complexa i molt millor persona. A vegades m'hauria de fotre d'òsties a mi mateixa. Sóc una depressiva paranoica sense remei, que no sé si mai aconseguirà tenir la felicitat que busca. Però penso en la relació amb el JM i amb la Joana que s'hi projectava, i m'hi sento molt més identificada amb ella que amb la que veig ara i que em recorda massa a la que era quan estava amb el J. El que és fotut és que m'afectin, m'influexin tant les meves parelles. Perquè, al final, un hauria de ser el que essencialment és, i no el que els altres treuen de tu. És per això que la idea que no puc estar amb ningú i molt menys amb ell és cada cop més forta. M'he acostumat massa a no refiar-me prou de lmeu criteri i necessitar de l'opinió de la Laura i de les meves amigues. Potser ja és hora de començar a prendre decisions de manera més impulsiva. Deixar de pensar tant. El meu cap necessita un descans. Jo necessito relaxar-me, i no ho faig.