...foll d'un dolça metzina

És quan dormo que hi veig clar... però ara ni dormint. O potser el problema és que ho veig massa clar, però el que veig no m'agrada. Estic cansada d'esperar que m'escrigui o em truqui. Pensava que podria oblidar-me'n amb facilitat, però no m'ho estic posant gens fàcil. El pitjor és que, en el fons, penso que acabaré estant amb ell. Però també penso que no em convé, que no em portarà més que problemes, ... i, tot i així, continuo sense treure-me'l del cap.
Però tampoc he aconseguit oblidar-me de l'altre. De qui se suposava que ja havia deixat enrere, amb qui semblava clar que mai més podria tornar a tenir o volia tenir.
Estic entre dos mons, quin d'ells menys convenient, quin d'ells més atractiu. Hauria d'obviar-los, oblidar-los, però no puc. El pitjor és que un d'ells ha despertat les meves ganes de tornar a estar parella, ha fet desaparèixer la meva por o, si més no, l'ha disfressada d'entusiasme i necessitat. Encara hauré de donar les gràces al fugitiu per haver permés que em deixés anar, que em veies capaç de llençar-me de cap a una piscina que abans se'm presentava buida, bruta, freda i llunyana. Una piscina que ara se'm mostra plena d'una aigua tèbia, transparent, d'un blau irreal però encissador...
En el fons sento que lluito amb mi mateixa, perquè sé que tard o d'hora l'aconseguiré, tot i haver-me obligat a oblidar-lo, a no tornar-lo a veure... Clar, que m'ho està posant fàcil, perquè més aviat és ell qui no em vol veure a mi. Maleïda covardia. Maleïdes pors, que no ens deixen créixer ni mostrar-nos tal qual som o ens sentim. Maleït ell, i ell. Maleïts ells dos i maleïda jo, per no ser capaç de canviar de freqüència.