prométe un viaje que no olvidaré jamás (LM)

Diumenge 22 de març, a les 9.55, l'ànima del Chris va ser alliberada.
Feia dies que no estava bé, que no era ell. Jo, ingènuament, pensava que es tractava d'una nova recaiguda, però que, com sempre, se'n sortiria. Dijous 19 vaig tenir una sensació estranya. Al dia següent, la sensació va ser molt més física, un dolor als ovaris que no estava relacionat a cap moment del cicle menstrual. Cada cop l'estranya sensació es feia més evident. Quan a les 4 de la tarda vaig poder parlar amb la veterinària, la sensació va esdevenir realitat i el meu cos es va trencar en forma de plors i gemecs de dolor. Havia arribat el moment. Pensava que estaria preparada, però no podia, no volia deixar de sentir la seva mirada, la seva escalfor, el seu contacte, el tacte del seu cabell.
Necessitava escriure això perquè ho vull recordar sempre; no m'agradaria que, amb el temps, oblidés cada un d'aquests moments, moments en els quals el Chris encara estava amb mi.

Però havia arribat el moment de separar-nos, ell ja no tenia més forces per continuar endavant. No puc evitar pensar que ell va pensar que jo ja podia continuar sola, sense el seu suport, sense el seu amor en vida (el seu amor sé que el tindré sempre, i la seva companyia). És un dels meus nous guies, el meu àngel que em protegeix.

Em sento estranya, un cop més, però ara és la meva pròpia reacció i forma de viure la seva absència les que m'estan desconcertant en certa manera. Tinc una sensació de tristor, de buidor... però no com quan he perdut una parella, no és tan físic, és molt més profund. Com si realment hi hagués una part de mi que s'ha desintegrat i que no podrà ser reconstruïda mai. Sí, és una mica com si estigués perduda. Les coses ara per mi ja no tenen importància, res no és important, ni rellevant, res em preocupa. Sé que això serà temporal... o potser no, no sé. El cas és que conviuen en mi diferents sensacions i/o sentiments: per una banda tinc una llibertat de moviment que mai havia experimentat, però, per altra, em sento encara lligada a ell.

Sé que havia de marxar, que ara pot córrer, riure, sense sentir dolor, que és feliç, però trobo a faltar molt la seva presència. Ara, per primera vegada a la meva vida, sento el que és la solitud.

Chris, t'estimo tant... i et trobo a faltar, tota l'estona, cada minut dl dia, i d la nit.