gràcies, 2008

Crec que és la primera vegada en molt de temps que, per aquestes dates, i tot fent un repàs pel que ha estat el darrer any, no sento un odi profund, una sensació d'haver estat tractada injustament per quatre xifres. No ha estat un any fàcil, hi ha hagut pérdues importants -el meu tiet, el pare de l'Eva, el Bowie, la MªA-, i d'altres no tan terribles i insustituibles, i amb les quals, ni de lluny, no voldria fer comparacions, però pérdues, al cap i a la fi; tanmanteix, també hi ha hagut troballes, descobriments, novetats que m'han fet créixer i, sobretot, viure, sentir.
És per això que vull donar gràcies als meus guies, a les persones que m'estimen i em cuiden, a tots els qui m'han ajudat a fer possible que avui, malgrat les contrarietats amb les que encara lluito, em senti feliç, contenta i satisfeta.

I aquesta nit brindaré perquè el 2009 sigui millor encara, però no ho faré amb por ni rencor pel que ha estat, sinó amb il·lusió per tot el que encara ha de passar.

Gràcies.

a veces, las cosas que parecen no tener sentido son las que acaban dando sentido a otras cosas, y éstas, llenas de sentido, hacen que otras carezcan de él... aparentemente, claro.

¿Y qué es lo que ahora tiene sentido realmente? Lo más importante: reconocer que has superado un lastre que arrastrabas de relación en relación, sin saber si quiera que estaba contigo, que no te dejaba avanzar hacia aquello que siempre habías querido

ressaca emocional... cel blau

Quin dia el d'ahir. Realment digne d'estudi psicològic... (escrit dissabte 5/10).

Realment vaig perdre el nord, absolutament. La sensació de pèrdua de control de la situació era tal que crec que sentia por, molta por. No podia identificar quins sentiments se'm barrejaven. No podia pensar amb claredat, reflexionar sobre les opcions i possibilitats. Només podia veure la seva cara a través del mirall. No em puc treure del cap la seva mirada, ni deixar de mirar les seves fotos al fotolog. Comença a ser malaltís. Tot i que he de reconèixer que aquesta situació on excitació, por, inseguretat, i desig són emocions que s'alternen o conviuen en mi des de dijous a la nit. La meva cara quan vaig veure venir la cambrera amb la nota enganxada a l'ampolla de coca-cola -i amb un somriure còmplice- devia ser realment digna de ser immortalitzada. Em vaig posar tan neriviosa... Però és que va ser un punt, no? No? Arg, no ho sé. Perquè encara no ha contestat el meu missatge. M'he autoconvençut que el més probable és que tinc el número equivocat. Però per què hauria d'estar equivocat? Perquè per mi tot seria més fàcil. Només per això.
Si el telèfon no estava equivocat tinc clar el que he de fer: retirar-me discretament, no tornar al bar durant un parell de mesos mínim. Però si el número que jo tinc no és el seu... què faig? Suposo que hauré de moure fitxa, no?

mentides?

feia dies que no em sentia així, si més no, sense cap motiu aparent. És la segona setmana de classe i ja he fet la meva primera campana. Quan ja anava cap a la facul he sentit la necessitat de veure el mar, de sentir l'escalfor del sol... potser perquè ja portem molts dies de núvols i pluja. Potser és per això, perquè no em senta bé la pluja, ni els dies grisos... No sé. El cas és que he sentit certa buidor, insatisfacció. Les meves circusmtàncies econòmiques i professionals no ajuden gens, intento mantenir certa actitud positiva, però em pregunto si no m'estaré enganyant a mi mateixa i, en el fons, no sóc pas tan optimista. En certa manera em desconcerta veure el Juanmi i que no m'afecti. Pensar que ja no sento amor per ell se'm fa estrany, i també fa que em qüestioni si realment ho sento així o, novament, m'autoenganyo. Com saber quan una és sincera amb ella mateixa? Com detectar si estem evitant pensaments que poden fer-nos mal?
Sí, definitivament és buidor el que em porta a tenir aquests pensaments, a buscar la platja desesperadament, em falta alguna cosa. Potser sí que ha arribat el moment de tornar a enamorar-me, potser el que necessito sí que és amor, ... però, una pot enamorar-se sense més, d'un dia per a l'altre, no?

dreams, dreams, dreams

vivir al segundo, sin nada que hacer. Tocarnos las almas con la punta del pie...

Acabo de tornar a veure el vídeo de la Murfila, Me pones, és a dir, acabo de tornar-lo a veure a ell. El que va començar com un coqueteig banal, de costum, que diríem, ha esdevingut un desig irrefrenable. Un desig que ja fa massa que ha deixat entreveure un sentiment més enllà del purament sexual. No sé si respon a què s'ha convertit en una presa més difícil del que inicialment havia imaginat, a què és un perfil d'home (o persona, ja no descarto tornar a sentir-me atreta per una altra dona) del qual he decidit que he de fugir perquè amb el temps -maleït temps! he d'aprendre d'una puta vegada a deixar de pensar en el futur i centrar-me molt més en el present- em faria més mal que no pas bé, o a què tot allò que comença a presentar-hi complicacions desperta en mi una necessitat irrefrenable d'aconseguir-ho, per perdre després tot interès. El cas és que no puc deixar de pensar en ell -bé, això tampoc és del tot cert, hi ha d'altres tios que ocupen temporalment el meu pensament, en funció de com em sento i del que necessito en aquells moments- de mirar fotos seves. He decidit parlar amb ell. No sé quan ho faré. Però per qüestions que responen a fites personals, el moment no estarà banyat per l'alcohol, tot un repte! M'he imaginat la situació: preferiblement ha de ser un dia que me'l trobi casualment -seria massa humiliant fer-ho en el bar on treballa, envoltada de l'enemic-, jo li diré "tengo que pedirte un favor" (què teatrera sóc quan m'hi poso!), i ell em dirà "un favor? yo?", "sí, sólo tú puedes ayudarme. Me gustas. Me gustas más de lo que me permito -la seva cara seria digna de ser filmada, entre un estic flipant i un siusplau que algú em tregui aquesta boja del davant-, necesito que me digas que no tengo nada que hacer contigo, que no te gusto, que nunca se te ha pasado por la cabeza que podría pasar algo entre nosotros, que no sabes por qué, pero te caigo bien, pero que no soy tu tipo, que estás con alguien, o que no estás con nadie porque te gusta poder estar con con quien quieras -el que és evident és que li estic demanat que em digui coses que, en realitat, no voldria sentir; en el fons esperaria sentir tot el contrari, però això no és Titanic, ni jo no sóc Angelina Jolie. Necesito olvidarte, dejar de pensar que tengo alguna posibilidad de llegar a conocerte más y de que tú quieras conocerme más a mí -ara és quan em poso cursi, cursi-, para mí va a ser humillante, evidentemente, pero probablemente sea el camino más fácil para alejarme de ti. Me moriré de vergüenza, me exiliaré de Gràcia durante un tiempo, algunos de mis amigos dejarán de intentar comprenderme, pero cerraré un círculo". "Joder tía, me dejas flipao...". "Mmm, me gustó esa frase hace unos meses, pero creo que no va a conducirme a la misma situación que entonces...". "yo... no sé qué decirte, la verdad, es que no entiendo... pero, si no me conoces... yo, no sé... joder tía, es que esto es como muy raro...". I jo no deixaré que digui un tercer "joder". Li donaré les gràcies i marxaré. Em passaré 1 mes sense sortir de casa per por a trobar-me'l, i la meva autoestima necessitaré mínim 2 pintors madrilenys per començar refer-se. Perquè, no ens enganyem, en el fons estava convençuda que jo li agradava i que vindria corrents darrere meu. És ara que encara a vegades miro per sobre de la meva espatlla esperant veure'l com ve a trobar-me.

gran nadadora!

joder, acabo de llegir la darrera entrada i estic flipant. Parlava de tirar-me a la piscina i bé que ho vaig fer! :)
Aviat escriuré aquesta experiència, que m'ha marcat, pel que significa, perquè m'ha mostrat que sóc capaç d'anar a buscar allò que em proposi i, a més, aconseguir-ho. Perquè sóc poderosa, perquè m'ho mereixo.
Ala!

hoy pienso y siento en castellano

será porque ayer estuve con J, y porque no puedo quitarme de la cabeza que, en cualquier momento, me dirá que se ha enamorado de otra. Ayer, cuando estábamos sentados en su sofá, volví a sentir miedo, esperaba oír esas palabras que volverían a romperme. Había conseguido esquivar el miedo, pero veo que reaparece. No sé cuánto tiempo va a tener que durar más esta tortura. Si no puedo estar con él, quiero estar sin él pero sintiéndome feliz, activa, apasionada, intensa de nuevo. Lucho contra el sentimiento de dependencia. Y ha llegado un momento en que no sé si es dependencia, cabezonaría o todavía amor. Sea lo que sea, todavía me liga a él. Y es que en el fondo no quiero sentirme desligada, y esto no es bueno. Ni siquiera sé qué siento cuando estoy con él, sólo sé que al despedirme siento tristeza. Ya no es ni deseo, ni amor, ... No sé, sigo pensando que es la persona que mejor responde a lo que busco en una pareja. Claro que hay cosas que no me gustan, pero lo esencial, lo que yo realmente valoro, sí lo tiene. Pero tampoco estoy convencida que si volviéramos las cosas irían bien. Fue tal el fracaso de nuestro segundo intento -se repitieron situaciones y comportamientos que no me gustaban ya en su momento- que realmente pienso que tampoco ahora funcionaría. "Quizás en unos años". Y de qué coño me sirve a mí que pueda volver junto a él si no puede ser ahora? Tengo que pasar el mal trago de saberlo enamorado de otra? ¿de tener otra relación que vaya a fracasar? No, no me siento muy satisfecha. Y ni siquiera quiero estar con otro; ni sé si quiero estar con él. Sí, la verdad es que no sé lo que quiero. Quiero emoción e intensidad, pero sí es cierto que no a cualquier precio. Quizás es que estoy dejando que el miedo vuelva a invadirme. Así que mi lucha de nuevo contra ese gran monstruo. Acabaré con él para siempre. Lo aniquilaré. Será tal la destrucción que me volveré absolutamente temeraria y conseguiré hacer cosas jamás pensadas. Quizás debería empezar por ahí. Mirar de frente la piscina y zambullirme. Y no salir de ella hasta que la haya recorrido entera, hasta que conozca cada uno de sus pequeñitos azulejos azules.

sentir

- Com et trobes? - havíem quedat pel que quedem sempre, però ell no havia anat a treballar perquè no es trobava molt bé; la calor, la festa, ... Així que, després de 4 hores xerrant, sentint música, 2 birres i alguns petes, les meves ganes de sentir la seva llengua, les seves mans, la seva polla, anaven en augment. Jo estava asseguda al terra, davant d'ell, que descansava al sofà. El vaig mirar als ulls i li viag fer la pregunta.

- Bé, estic bé, una mica empor... - no el vaig deixar acabar la frase. Em aixecar i em vaig asseure a sobre d'ell, mirant-lo, i ficant la meva llengua a dins de la seva boca. M'encanta la seva llengua, foradada al mig per un piercing. Els petons amb ell són dels de veritat, d'aquells que jo pensava, ingènuament, eren universals i tothom en sabi fer, però que pocs homes en fan. Són humits, tendres -no una tendresa sentimental, sinó de textura- grans; grans perquè les nostres boques s'obren tant com poden i deixen tot el protagonisme al moviment encreuat de les nostres llengües. Apropo la meva galta a la seva, per sentir més a prop la seva pell. Ell mou les seves mans per la meva cintura. M'encanta el contacte, sento més el seu cos. Jo no puc deixar de moure els meus malucs, i començo a acariciar la seva pell: el seu pit, la seva panxa, la cintura... Ell fica les mans per sota de la meva petita i estiuenca samarreta i arriba fins als pits, ... No ho hem parlat mai, però sap què és el que m'agrada, i coneix perfectament la meva reacció al contacte dels seus dits recorrent els meus mugrons. Sento un calfred a l'esquena, i deixo anar un gemec, el primer dels molts que ni tan sols arribaré a sentir.
Sense deixar de besar-nos, excitats, anem a la seva habitació; ell em porta agafada, les meves cames al voltant dels seus malucs. No obro els ulls, no vull mirar, vull tenir tots els meus sentits concentrats en el que estic sentint, en el meu desig.

fa por no sentir por?

Ja no tinc por. La vida ja no em fa por.
I això no em fa por, però em sorprén... positivament, esclar. Però és una sensació nova a la qual encara m'he d'acostumar, però benvigut sigui aquest nou estat.

superació: no et vull veure més

plano fijo, claro oscuro...

Ja és 13 de juny. Ja és gairebé estiu. Ja m'he polit gairebé la meitat del 2008. I tinc el desig, i jo diria que necessitat, que els pròxims 6 mesos no s'assemblin als anteriors. He après, d'acord, em quedo amb això. Però estic cansada de les lliçons de la vida, aquelles a les quals no en pots renunciar com a una classe de crítica textual o de sintaxi o de dialectologia a les quals no et ve de gust anar-hi. Sembla que quan decideixes afrontar la teva vida de cara, observant-la, acceptant-la o no, assimilant-la, és com si et fessin signar una matrícula a una escola a la qual no et gradues mai, sempre estàs aprenent i sempre t'estàs examinant de tota la nova matèria adquirida. I aquests exàmens o proves vitals són les que t'ajuden a créixer, a madurar. Molt bonic. Però és que ja m'he cansat d'això. Però és com si Morpheo m'hagués donat a triar entre la píndola vermella i la blava i jo hagués acceptat la primera. Decisió sense retorn. M'han desconnectat del món irreal per lligar-me per sempre més al real. D'acord, com bé descriu el seu nom, al món irreal vius una vida que no és teva, però que probablement et porta menys problemes, menys qüestions, menys dubtes. Prendre consciència del món real té el gran avantatge d'oferir-te en safata el comandament de la teva vida. Tu coneixes i reconeixes i, per tant, tu decideixes. I aquest és un gran regal, però caríssim, que no deixes de pagar mai. És com una cursa d'obstacles que mai s'acaba; en superes un, i un altre, i un altre, ... però les tanques en mig de la pista van apareixent del no res; quan creus estar a punt d'assolir la meta, sent-te, fins i tot, igual si ets la primera o l'última en arribar, però amb la tranquil·litat que ja hi ets al final de tot, algú substitueix la paraula META per OBJECTIU. Un nou objectiu no a assolir, sinó a superar. Vull esborrar la paraula superació del meu diccionari. Vull asseure'm i mirar la meva vida des de fora i adonar-me que és allò el que jo vull, el que sempre havia desitjat. Que ho he aconseguit. Però no ho vull fer quan en tingui 60, ho vull fer ja. Vull viure de renda de tot allò que estic aconseguint fins que em mori.

estimar amb amor, però estimar bé

La setmana passada em vaig llegir Les Belles Imatges, de Simone de Beauvoir. Era el meu primer llibre d'aquesta autora. M'encanten les lectures que em descobreixen coses, coses de mi mateixa sobretot. Aquest en concret em va evidenciar que m'agrada com escriu i el que diu. Hi ha una frase que es va repetint al llarg de tota la història, i que, poc a poc, va anar fent efecte en mi. És quan un dels personatges, el pare, parla de com estimar. Sembla evident, però no ho és pas tant per a moltes persones, crec. Estimar amb amor. Aquesta definició respon al que jo em referia quan deia que estava enamorada, però que ningú entenia. Tothom ho associa a l'estat d'enamorament que viuen tots els enamorats durant els primers mesos. Però per mi estar enamorada és seguir estimant amb amor, amb el mateix amor que sento quan m'enamoro. Així que m'apropio de l'expressió, encara estimo amb amor a qui no hauria d'estimar més que com un amic. I això no és el pitjor, el que realment em té desconcertada és haver descobert gairebé al mateix moment que a més d'estimar amb amor, jo estimo malament, amb desesperació, generant dependència per ambdues parts. Desmenteix això que jo hagi estimat amb amor durant tants anys a 2 homes -o 3, del primer fa tan de temps que no ho podria assegurar-? Resulta que, degut a carències afectives a la infància, he desenvolupat una manera d'estimar malaltissa. Suposo que d'aquí els meus fracassos sentimentals, no? Ara he d'aprendre a estimar bé i, mentre ho aconsegueixo, no puc estimar ningú, no puc enamorar-me. Ja fa més de 4 dies que tinc aquesta informació i només fins ahir no vaig aconseguir començar a païr-ho. Ara només desitjo superar aquest nou obstacle detectat, i poder tornar a estar amb ell. Tot i que sé que és possible que un cop estigui "curada" descobreixi que ja no l'estimo amb amor. O que quan ell faci el seu procés, molt similar al meu, també s'adoni que ja no m'estima amb amor. Potser quan hagi assolit el meu objectiu ja no vulgui tornar a estimar amb amor a ningú.

en mig de l'oceà

Portava dos dies pensant si anar al concert dissabte o no. Per una banda, el meu estat gairebé vegetatori em feia desestimar qualsevol proposta que anés més enllà de la porta de casa meva, de compartir una pel·lícula de vídeo amb el meu gos, d'un parell de copes de vi i de més d'un peta. Però, per l'altra, intuïa que seria una nit d'aquelles d'aparent normalitat però que marcaria les següents setmanes. Davant la indecisió vaig fer el que porto fent durant més d'un any, llençar-m'hi i sortir d'aquestes quatre parets que, sovint m'acompanyen, però que en ocasions m'ofeguen. Vaig dissenyar el meu vestuari a partir de les Marteens. Elles sempre han de ser-hi, em donen seguretat, i, sobretot, em fan sentir una mica dolenta. Necessito sentir-m'hi perquè no ho sóc, i això que porto anys esforçant-m'hi. Algun dia hauré d'aprofondir en aquesta necessitat de disfressar la meva personalitat real. Però això serà en un altre moment. Em vaig decidir pel negre: vestit, leggins; però colorejant-lo amb la jaqueta de caputxa verda. Abans era el negre qui em donava seguretat, ara necessito afegir-hi un color diferent per sentir-me més viva. Com si els colors poguessin donar-me més aire, o em fessin oblidar allò que em fa mal. Potser hauria de pintar la meva ment, els meus pensaments; pensar en colors. Normalment penso en blau o en gris, condicionada pel cel de la meva ciutat, i darrerament ha plogut força, així que suposo que el meu cervell és ara més matèria grissa que mai. No vaig trigar massa temps en arreglar-me, oblidant-me, fins i tot de posar-me la crema hidratant que havien fet a Menorca expressament per a mi, per poder transmetre lluminositat. No sé si ho ha aconseguit, però a mi m'agrada sentir-la a la meva pell. Tampoc em vaig maquillar. Maquillar-me significa posar una mica de color (torna a aparèixer el color, serà que sóc incolora i no ho sabia?), amagar el meu to pàlid i idnefinit. El que sí vaig fer va ser posar-me unes gotes de Miyake a la corbatura del coll, on m'encanta sentir la humitat d'uns llavis, on fa temps que no hi sento res. Vaig sopar ràpid i poc, les sobres del dinar, acompanyat d'un rom amb cola. No volia fer mescles excessives i acabar com una borratxa descontrolada, però, sobretot, no volia gastar-me un paston en copes al Sidekar. Em vaig trobar amb la meva salvadora aquests últim any a la porta del triangle, o al Zurich (és tanta la gent que queda e aquells dos punts, un al costat de l'altre, que abanas d'arribar no saps on podràs esperar de manera visible si més a prop del centre comercial o del emblemàtic cafè). Vam anar baixant per Les Rambles, com si fóssim dues turistes, fins que ens vam adonar que ens estava agobiant tant fluexe de gent amunt i avall, aturades en mig del passeig mirant i fotografiant les estàtues humanes. Abans m'agrada passejar-m'hi entre la multitud, em sentia una feliç anònima entre la gentada, però dissabte no aconseguia sentir aquest efecte, així que decidírem baixar pel lateral esquerra fins arribar a la Plaça Reial. Vam escalfar motors fent una birra al Glaciar, un nom que em va que ni pintat per definir el meu estat d'ànim. M'adono que miro els tios com a possibles objectius, i quan en sóc conscient, sóc víctima de cert vertigen perquè no em sento preparada per tornar a estar amb algú, però, per altra banda, necessito fer un resset no només al meu cervell, sinó també al meu cor; està massa adolorit. És per això que quan vaig veure a A. a la discoteca la meva visió va tornar a detectar un possible objectiu. Vaig beure una cervesa, una altra, i una altra, ... vaig parlar amb ell, em va dir que currava a un local a prop que si ens volíem passar després i jo vaig voler pensar que ell també podria estar interessat en mi. No. No va ser així. Però és que ni tan sols puc estar segura que ell m'interessi a mi, que no sigui més que una tabla de fusta que he trobat en mig de l'oceà en el que resto perduda. Sigui com sigui, el que vull és recuperar-me, tornar a somriure, tornar a somiar, tornar a sentir-me estimada.

Buit

Si sé el que he de fer, per què no sóc capaç de fer-ho? Sé que he d'oblidar-lo, que no he de pensar que encara hi ha una oportunitat, que mai tornarem a estar junts. Si és veritat que ho sé, per què no deixo de pensar en ell?
Sento buidor i apatia, per sentir alguna cosa. Em sento fins i tot ridícula per pensar que puc interessar a qualsevol que em proposi. El fotògraf passa de mi, i jo insistint com una adolescent. No hauríem d'haver anat al seu bar. O potser sí em va anar bé per adonar-me que no té cap interès per mi.
Sento que he retrocedit en el meu procés emocional, psicològic.
Anit m'ho vaig passar molt bé, però avui torno a estar igual de perduda i desmotivada. No vull que això duri massa més; crec que em mereixo tornar a ser feliç. Potser són els meus pensaments estancats els que no em deixen avançar i és per això que he d'interioritzar la idea que no hi ha possibilitat de reconciliació. És que crec que si ho pensés bé, ni tan sols ho voldria. No sé perquè m'hi nego, doncs.
No ho sé.

no sense

Acabo de descobrir com em sento. Tants dies sabent que el meu comportament era perceptiblement diferent a l'habitual, (clar que, què és habitual i què extraordinari en el meu cas?), i, alhora, em veia incapaç d'identificar-lo i etiquetar-lo. I, aquesta tarda, de sobte, m'he adonat: sento que no sento. Es podria anomenar apatia, desil·lusió, desapassionament, desinterès... Porto gairebé dues setmanes mentalitzant-me que no necessito estimar i sentir-me estimada (el que vulgarment anomeno tenir parella) per aconseguir estabilitat emocional. D'acord, tenia raó la meva terapeuta, no necessito l'amor per sentir-me emocionalment estable, però sí el necessito per tornar a ser un ésser sociable, per tornar a somriure contínuament, per viure apassionadament. M'agrada la passió, necessito la passió. Necessito l'entusiasme. Necessito sentir. I ara no sento.
No em ve de gust fer coses, les faig sí, però sense entusiasme, més deixant-me endur que per interès. No parlo massa, i és que no sé què dir.
Suposo que no és més que una fase. Però és que, per altra banda, per no tenir, no tinc ni ganes d'enamorar-me. Jo ja n'estic d'enamorada, encara que no em serveixi de res.
Vull marxar, i ho faré tan aviat pugui. Espero que l'aviat sigui d'aquí molt, perquè només fotaré el camp quan el Chris ja no hi sigui.
Tinc ganes d'anar a Cadaqués, però no hi vull anar sola, ni amb qualsevol.
Bah! quina merda.

el amor no es lo que piensas, que diu Deluxe. Si no és el que penso, què cony és que em fa necessitar-lo tant?

¿se cierra el círculo?

Pensaba que después de este fin de semana sabría, o por lo menos intuiría, cuál es la nueva dirección que he de seguir. Pero, no, creo que no. O quizás sí, pero no me gusta este nuevo camino descubierto y mi subconsciente lucha por no evidenciarlo. Supongo que tengo que volver al punto donde me quedé hace unos meses, justo antes de volver a intentarlo con él. Me costó mucho llegar ahí, y no digo que estos últimos meses hayan sido un error, porque me sirvieron para saber que lo que quería no era experimentar con unos y otros, sino disfrutar de su compañía, de su amor, ... Pero no puede ser. Eso es lo que estoy intuyendo y que me niego a reconocer: que debo volver a tomar una gran curva cerrada sin salirme de la carretera, pero buscando un paisaje diferente. Vuelvo a sentir que no siento. Y eso no me gusta. Quiero sentir, pero con él. Pero él no quiere sentir conmigo.
Empiezo a estar un poco harta de todo esto. En cuanto pueda me largo. Desaparezco. Me iría ahora mismo. Quizás es lo que debería hacer, si no fuera por Chris.
A partir de hoy las cosas van a cambiar. No sé cómo, porque no creo que deba ser algo planificado, pero mi actitud ha de ser otra. Se acabó lamentarse. Se acabó esperar algo de alguien que no es capaz de darme.
Mundo, no vuelvo, porque nunca me fui, es decir, quien está aquí ahora no es ninguna de las que lo habitaba antes, pero aquí estoy y he venido para ganar. No es ninguna competición con nadie en concreto, o sí con muchas yo en general. Sea como sea, acabo de darme la salida, y no pienso parar hasta llegar al final, al final que yo decida.
Voy a cerrar el puto círculo.

suau

al passar la mà pel seu cap vaig saber que no podria deixar de fer-ho en tota la nit. Estava davant meu, assegut, sense samarreta, esperant que li passés la màquina de rapar. I jo no podia deixar de passejar els meus dits entre els seus cabells, com si fos una perruquera professional, com si estudiés la millor manera de tallar-los, quan en realitat només podia pensar en llepar el seu clatell amb suavitat, deixant que la meva llengua recorregués la seva pell molt a poc a poc, i que la humitat s'apoderés del seu coll, i en baixar les mans una a cada costat de la seva esquena, amb moviments ascendents i descendents amb un contacte lleu, el suficient com perquè el seu cos em respongués amb un gir de 180º, els seus ulls deixessin de mirar-se en el mirall per brillar de desig en veure la meva excitació, i els seus llavis busquessin amb desesperació els meus...

I mentre pesanva tot això, els cabells anaven caient sense ordre per les seves espatlles, els seus pantalons, el terra... Vaig acabar la feina, ell es va dutxar mentre jo preparava un improvisat sopar -si així se li pot dir a una mica de fuet, unes patates xips i unes olives-, més per intentar que tot l'alcohol que teni previst ingerir trobés algun obstacle abans d'arrribar al meu fetge que perquè tingués gana.
Vam sopar, beure, fumar, xerrar. Passaven les hores i jo seguia pensant en sentir la suavitat dels seus cabells acabats de tallar als meus dits. No deixava de mirar-li el cap, i els seus ulls, grans, joves, vius. Em vaig aixecar, el vaig mirar i, novament, la covardia va dictar els meus actes: vaig passar molt a prop seu, el desitjava profundament, feia mesos que sentia ganes de sentir-lo a dins meu, però el vaig tornar a mirar i vaig anar cap al lavabo. En sortir, i sense pensar-m'ho, vaig anar cap a ell, em vaig quedar dreta a un costat del sofà on ell asseia, el vaig mirar, però aquesta vegada va ser el desig qui va marcar cada un dels gestos que vaig fer. El vaig besar als llavis, uns llavis humits, suaus, carnosos. La seva llengua va buscar la meva que amb els seus ràpids moviments deixaven en evidència el meu estat d'excitació. Sense deixar de besar-lo i sentint ja com la seva mà lliscava dolçament, però amb força, per la meva cara per seguir baixant per la corba del meu coll, vaig passar per sobre del sofà i vaig seure a sobre d'ell. Ara el tenia cara a cara. El meu cos era recorregut per les seves mans que, àvides, van obviar el meu jersei per sentir la calor de la meva pell, de la meva esquena, la meva cintura, la meva panxa. Sentia els meus mugrons durs, amb ganes de ser alliberats de la repressió dels sostenidors. Les meves mans buscaven el seu cinturó, el vaig desfer, vaig descordar el botó del pantaló, vaig baixar la cremallera, vaig acariciar amb els dits el límit entre els calçotets i el seu melic. La seva pell també estava calenta. Em va agafar amb força, sense deixar de besar-nos, sense deixar de sentir la humitat a les nostres boques, i em va portar al llit. Vam caure-hi els dos alhora, jo a sota, ell a sobre meu. Em va treure els pantalons, amb la meva ajuda, els maleits pitillo no és la peça de roba més adequada quan la passió desperta d'aquella maner, es va desfer amb facilitat de les meves calces, em va obrir les cames i amb la seva llengua va poder sentir la humitat del meu sexe, no vaig voler reprimir un gemec ronc, desesperat. Les seves mans s'agafaven al meu cul amb força, fent que la distància entre ell i jo desaparegués. Em vaig aixecar i el vaig estirar al llit. Em vaig treure el jersei, em va descordar finalment els sostenidors i va agafar entre les seves mans els meus pits, primer acariciant-los, passant els dits pels durs mugrons,... i jo seguia sense poder deixar de gemegar. Es va posar el meu pit esquerra a la boca mentre les meves mans buscaven la seva polla. La vaig alliberar del pantaló mig caigut i dels cenyits calçotets. Vaig baixar i vaig passar la meva llengua pels seus ous pujant-la pel dur membre. La meva boca el va amagar a dins d'ella, fins a sentir-la a la gola. La meva boca pujava i baixava, primer amb moviments lents, després cada vegada més ràpids i profunds. No podia deixar de mamar-la, i la humitat del meu cony era cada vegada més evident. Vaig seure a sobre d'ell, la seva polla va entrar al meu cos que va començar a fer moviments circulars primer, i ascendents i descendents després.

Encara sento la seva olor, el tacte de la seva pell, la humitat de la seva llengua, la duresa de la seva polla.

días raros, de aparente normalidad...

...son aquellos días en los que no sucede nada especial, que los vas viviendo sin más, pero que con los años no se olvidan, y no porque los recuerdes continuamente, sino porque, de repente, algo te los hace recordar y los revives casi al detalle.
Los he descubierto al volver de Constantina. No han sido más que 2 días y medio en los que las horas pasaban rápidamente sin que hiciera nada en especial, pero sé que serán importantes cuando mi tía ya no esté, o incluso cuando el tiempo haya hecho que tenga que recordar a mi madre.
En la cochera de al lado de casa de mi tía, mientras paseábamos con el hijo de mi prima (un niño encantador de año y medio), mi madre descubrió que allí había estado el cine en el que tantas veces había estado con mi padre, cuando eran adolescentes, jóvenes. Cuando se querían con locura, cuando se querían. Estoy segura que mi madre, interiormente, pudo recordar alguno de esos días que en su momento vivió como normales, pero que han acabado siendo raros porque, a pesar de haber pasado más de 50 años, ella los ha podido recuperar. Y es precisamente esta capacidad de ser recordados a pesar del tiempo, de la falta de memoria, y, sobretodo, de no haber sido días especiales -sí, aquéllos que uno piensa que forman una parte importante de su historia- lo que los hace "raros", fantásticamente raros, porque nos devuelven una parte de nuestro pasado tan importante como los que etiquetamos, clasificamos y archivamos como relevantes. Porque nunca los guardamos en nuestra memoria con un cuidado especial, es más, ni siquiera hicimos "guardar" porque no creímos que los necesitaríamos recuperar después. Pero la fuerza de estos días los ha protegido de nuestro descuido o pasotismo, y aquí están.
Quiero días raros, de aparente normalidad. Quiero sentir que cada día que vivo es importante para mí.

com a casa

En dos mesos han passat moltes coses: la mort del meu tiet, el descobriment de la malaltia de la meva tieta, el retrobament amb el JM, ... Moguda i remoguda emocional, inevitablement.
Fins fa una setmana no sabia no estava ni cap a on anava, i això em neguitejava. Avui tampoc tinc massa clar quina és la meva destinació, ni a on tinc posats els peus, però em sento bé. El que m'ha quedat clar és que no em senta bé actuar de forma incoherent amb mi mateixa. No sé actuar, ni vull saber-ne. Vull poder mostrar-me tal qual sóc, sense pors a com s'ho prendren els altres. És el que estic fent amb ell. Amb sento bé quan estic amb ell, tot i que sé que en qualsevol moment la màgia es pot trencar. Però de moment m'encanta la sensació de trobar-lo a faltar, de desitjar veure'l, abraçar-lo, sentir-lo. Ell encara no té el valor de deixar-se anar del tot, però ha cedit una miqueta. He d'aprendre a respectar l'espai dels altres, i a retirar-me si la seva postura no em convé i no em senta bé. He aconseguit arribar a cert acord amb mi mateixa, a respectar-me i deixar-me'n gaudir, però amb la promesa de no baixar la guàrdia i no fer coses que destrueixin la meva autoestima, i tot allò que he construit durants aquests mesos. M'he adonat que si bé és cert que m'encanta estar sola i improvisar, també disfruto compartint moments de tranquil·litat o de moviment amb ell. Sentir la seva pell és com estar a casa. La calidesa de les seves mans em fan sentir estimada i cuidada.