no sense

Acabo de descobrir com em sento. Tants dies sabent que el meu comportament era perceptiblement diferent a l'habitual, (clar que, què és habitual i què extraordinari en el meu cas?), i, alhora, em veia incapaç d'identificar-lo i etiquetar-lo. I, aquesta tarda, de sobte, m'he adonat: sento que no sento. Es podria anomenar apatia, desil·lusió, desapassionament, desinterès... Porto gairebé dues setmanes mentalitzant-me que no necessito estimar i sentir-me estimada (el que vulgarment anomeno tenir parella) per aconseguir estabilitat emocional. D'acord, tenia raó la meva terapeuta, no necessito l'amor per sentir-me emocionalment estable, però sí el necessito per tornar a ser un ésser sociable, per tornar a somriure contínuament, per viure apassionadament. M'agrada la passió, necessito la passió. Necessito l'entusiasme. Necessito sentir. I ara no sento.
No em ve de gust fer coses, les faig sí, però sense entusiasme, més deixant-me endur que per interès. No parlo massa, i és que no sé què dir.
Suposo que no és més que una fase. Però és que, per altra banda, per no tenir, no tinc ni ganes d'enamorar-me. Jo ja n'estic d'enamorada, encara que no em serveixi de res.
Vull marxar, i ho faré tan aviat pugui. Espero que l'aviat sigui d'aquí molt, perquè només fotaré el camp quan el Chris ja no hi sigui.
Tinc ganes d'anar a Cadaqués, però no hi vull anar sola, ni amb qualsevol.
Bah! quina merda.

el amor no es lo que piensas, que diu Deluxe. Si no és el que penso, què cony és que em fa necessitar-lo tant?