en mig de l'oceà

Portava dos dies pensant si anar al concert dissabte o no. Per una banda, el meu estat gairebé vegetatori em feia desestimar qualsevol proposta que anés més enllà de la porta de casa meva, de compartir una pel·lícula de vídeo amb el meu gos, d'un parell de copes de vi i de més d'un peta. Però, per l'altra, intuïa que seria una nit d'aquelles d'aparent normalitat però que marcaria les següents setmanes. Davant la indecisió vaig fer el que porto fent durant més d'un any, llençar-m'hi i sortir d'aquestes quatre parets que, sovint m'acompanyen, però que en ocasions m'ofeguen. Vaig dissenyar el meu vestuari a partir de les Marteens. Elles sempre han de ser-hi, em donen seguretat, i, sobretot, em fan sentir una mica dolenta. Necessito sentir-m'hi perquè no ho sóc, i això que porto anys esforçant-m'hi. Algun dia hauré d'aprofondir en aquesta necessitat de disfressar la meva personalitat real. Però això serà en un altre moment. Em vaig decidir pel negre: vestit, leggins; però colorejant-lo amb la jaqueta de caputxa verda. Abans era el negre qui em donava seguretat, ara necessito afegir-hi un color diferent per sentir-me més viva. Com si els colors poguessin donar-me més aire, o em fessin oblidar allò que em fa mal. Potser hauria de pintar la meva ment, els meus pensaments; pensar en colors. Normalment penso en blau o en gris, condicionada pel cel de la meva ciutat, i darrerament ha plogut força, així que suposo que el meu cervell és ara més matèria grissa que mai. No vaig trigar massa temps en arreglar-me, oblidant-me, fins i tot de posar-me la crema hidratant que havien fet a Menorca expressament per a mi, per poder transmetre lluminositat. No sé si ho ha aconseguit, però a mi m'agrada sentir-la a la meva pell. Tampoc em vaig maquillar. Maquillar-me significa posar una mica de color (torna a aparèixer el color, serà que sóc incolora i no ho sabia?), amagar el meu to pàlid i idnefinit. El que sí vaig fer va ser posar-me unes gotes de Miyake a la corbatura del coll, on m'encanta sentir la humitat d'uns llavis, on fa temps que no hi sento res. Vaig sopar ràpid i poc, les sobres del dinar, acompanyat d'un rom amb cola. No volia fer mescles excessives i acabar com una borratxa descontrolada, però, sobretot, no volia gastar-me un paston en copes al Sidekar. Em vaig trobar amb la meva salvadora aquests últim any a la porta del triangle, o al Zurich (és tanta la gent que queda e aquells dos punts, un al costat de l'altre, que abanas d'arribar no saps on podràs esperar de manera visible si més a prop del centre comercial o del emblemàtic cafè). Vam anar baixant per Les Rambles, com si fóssim dues turistes, fins que ens vam adonar que ens estava agobiant tant fluexe de gent amunt i avall, aturades en mig del passeig mirant i fotografiant les estàtues humanes. Abans m'agrada passejar-m'hi entre la multitud, em sentia una feliç anònima entre la gentada, però dissabte no aconseguia sentir aquest efecte, així que decidírem baixar pel lateral esquerra fins arribar a la Plaça Reial. Vam escalfar motors fent una birra al Glaciar, un nom que em va que ni pintat per definir el meu estat d'ànim. M'adono que miro els tios com a possibles objectius, i quan en sóc conscient, sóc víctima de cert vertigen perquè no em sento preparada per tornar a estar amb algú, però, per altra banda, necessito fer un resset no només al meu cervell, sinó també al meu cor; està massa adolorit. És per això que quan vaig veure a A. a la discoteca la meva visió va tornar a detectar un possible objectiu. Vaig beure una cervesa, una altra, i una altra, ... vaig parlar amb ell, em va dir que currava a un local a prop que si ens volíem passar després i jo vaig voler pensar que ell també podria estar interessat en mi. No. No va ser així. Però és que ni tan sols puc estar segura que ell m'interessi a mi, que no sigui més que una tabla de fusta que he trobat en mig de l'oceà en el que resto perduda. Sigui com sigui, el que vull és recuperar-me, tornar a somriure, tornar a somiar, tornar a sentir-me estimada.