estimar amb amor, però estimar bé

La setmana passada em vaig llegir Les Belles Imatges, de Simone de Beauvoir. Era el meu primer llibre d'aquesta autora. M'encanten les lectures que em descobreixen coses, coses de mi mateixa sobretot. Aquest en concret em va evidenciar que m'agrada com escriu i el que diu. Hi ha una frase que es va repetint al llarg de tota la història, i que, poc a poc, va anar fent efecte en mi. És quan un dels personatges, el pare, parla de com estimar. Sembla evident, però no ho és pas tant per a moltes persones, crec. Estimar amb amor. Aquesta definició respon al que jo em referia quan deia que estava enamorada, però que ningú entenia. Tothom ho associa a l'estat d'enamorament que viuen tots els enamorats durant els primers mesos. Però per mi estar enamorada és seguir estimant amb amor, amb el mateix amor que sento quan m'enamoro. Així que m'apropio de l'expressió, encara estimo amb amor a qui no hauria d'estimar més que com un amic. I això no és el pitjor, el que realment em té desconcertada és haver descobert gairebé al mateix moment que a més d'estimar amb amor, jo estimo malament, amb desesperació, generant dependència per ambdues parts. Desmenteix això que jo hagi estimat amb amor durant tants anys a 2 homes -o 3, del primer fa tan de temps que no ho podria assegurar-? Resulta que, degut a carències afectives a la infància, he desenvolupat una manera d'estimar malaltissa. Suposo que d'aquí els meus fracassos sentimentals, no? Ara he d'aprendre a estimar bé i, mentre ho aconsegueixo, no puc estimar ningú, no puc enamorar-me. Ja fa més de 4 dies que tinc aquesta informació i només fins ahir no vaig aconseguir començar a païr-ho. Ara només desitjo superar aquest nou obstacle detectat, i poder tornar a estar amb ell. Tot i que sé que és possible que un cop estigui "curada" descobreixi que ja no l'estimo amb amor. O que quan ell faci el seu procés, molt similar al meu, també s'adoni que ja no m'estima amb amor. Potser quan hagi assolit el meu objectiu ja no vulgui tornar a estimar amb amor a ningú.

en mig de l'oceà

Portava dos dies pensant si anar al concert dissabte o no. Per una banda, el meu estat gairebé vegetatori em feia desestimar qualsevol proposta que anés més enllà de la porta de casa meva, de compartir una pel·lícula de vídeo amb el meu gos, d'un parell de copes de vi i de més d'un peta. Però, per l'altra, intuïa que seria una nit d'aquelles d'aparent normalitat però que marcaria les següents setmanes. Davant la indecisió vaig fer el que porto fent durant més d'un any, llençar-m'hi i sortir d'aquestes quatre parets que, sovint m'acompanyen, però que en ocasions m'ofeguen. Vaig dissenyar el meu vestuari a partir de les Marteens. Elles sempre han de ser-hi, em donen seguretat, i, sobretot, em fan sentir una mica dolenta. Necessito sentir-m'hi perquè no ho sóc, i això que porto anys esforçant-m'hi. Algun dia hauré d'aprofondir en aquesta necessitat de disfressar la meva personalitat real. Però això serà en un altre moment. Em vaig decidir pel negre: vestit, leggins; però colorejant-lo amb la jaqueta de caputxa verda. Abans era el negre qui em donava seguretat, ara necessito afegir-hi un color diferent per sentir-me més viva. Com si els colors poguessin donar-me més aire, o em fessin oblidar allò que em fa mal. Potser hauria de pintar la meva ment, els meus pensaments; pensar en colors. Normalment penso en blau o en gris, condicionada pel cel de la meva ciutat, i darrerament ha plogut força, així que suposo que el meu cervell és ara més matèria grissa que mai. No vaig trigar massa temps en arreglar-me, oblidant-me, fins i tot de posar-me la crema hidratant que havien fet a Menorca expressament per a mi, per poder transmetre lluminositat. No sé si ho ha aconseguit, però a mi m'agrada sentir-la a la meva pell. Tampoc em vaig maquillar. Maquillar-me significa posar una mica de color (torna a aparèixer el color, serà que sóc incolora i no ho sabia?), amagar el meu to pàlid i idnefinit. El que sí vaig fer va ser posar-me unes gotes de Miyake a la corbatura del coll, on m'encanta sentir la humitat d'uns llavis, on fa temps que no hi sento res. Vaig sopar ràpid i poc, les sobres del dinar, acompanyat d'un rom amb cola. No volia fer mescles excessives i acabar com una borratxa descontrolada, però, sobretot, no volia gastar-me un paston en copes al Sidekar. Em vaig trobar amb la meva salvadora aquests últim any a la porta del triangle, o al Zurich (és tanta la gent que queda e aquells dos punts, un al costat de l'altre, que abanas d'arribar no saps on podràs esperar de manera visible si més a prop del centre comercial o del emblemàtic cafè). Vam anar baixant per Les Rambles, com si fóssim dues turistes, fins que ens vam adonar que ens estava agobiant tant fluexe de gent amunt i avall, aturades en mig del passeig mirant i fotografiant les estàtues humanes. Abans m'agrada passejar-m'hi entre la multitud, em sentia una feliç anònima entre la gentada, però dissabte no aconseguia sentir aquest efecte, així que decidírem baixar pel lateral esquerra fins arribar a la Plaça Reial. Vam escalfar motors fent una birra al Glaciar, un nom que em va que ni pintat per definir el meu estat d'ànim. M'adono que miro els tios com a possibles objectius, i quan en sóc conscient, sóc víctima de cert vertigen perquè no em sento preparada per tornar a estar amb algú, però, per altra banda, necessito fer un resset no només al meu cervell, sinó també al meu cor; està massa adolorit. És per això que quan vaig veure a A. a la discoteca la meva visió va tornar a detectar un possible objectiu. Vaig beure una cervesa, una altra, i una altra, ... vaig parlar amb ell, em va dir que currava a un local a prop que si ens volíem passar després i jo vaig voler pensar que ell també podria estar interessat en mi. No. No va ser així. Però és que ni tan sols puc estar segura que ell m'interessi a mi, que no sigui més que una tabla de fusta que he trobat en mig de l'oceà en el que resto perduda. Sigui com sigui, el que vull és recuperar-me, tornar a somriure, tornar a somiar, tornar a sentir-me estimada.

Buit

Si sé el que he de fer, per què no sóc capaç de fer-ho? Sé que he d'oblidar-lo, que no he de pensar que encara hi ha una oportunitat, que mai tornarem a estar junts. Si és veritat que ho sé, per què no deixo de pensar en ell?
Sento buidor i apatia, per sentir alguna cosa. Em sento fins i tot ridícula per pensar que puc interessar a qualsevol que em proposi. El fotògraf passa de mi, i jo insistint com una adolescent. No hauríem d'haver anat al seu bar. O potser sí em va anar bé per adonar-me que no té cap interès per mi.
Sento que he retrocedit en el meu procés emocional, psicològic.
Anit m'ho vaig passar molt bé, però avui torno a estar igual de perduda i desmotivada. No vull que això duri massa més; crec que em mereixo tornar a ser feliç. Potser són els meus pensaments estancats els que no em deixen avançar i és per això que he d'interioritzar la idea que no hi ha possibilitat de reconciliació. És que crec que si ho pensés bé, ni tan sols ho voldria. No sé perquè m'hi nego, doncs.
No ho sé.

no sense

Acabo de descobrir com em sento. Tants dies sabent que el meu comportament era perceptiblement diferent a l'habitual, (clar que, què és habitual i què extraordinari en el meu cas?), i, alhora, em veia incapaç d'identificar-lo i etiquetar-lo. I, aquesta tarda, de sobte, m'he adonat: sento que no sento. Es podria anomenar apatia, desil·lusió, desapassionament, desinterès... Porto gairebé dues setmanes mentalitzant-me que no necessito estimar i sentir-me estimada (el que vulgarment anomeno tenir parella) per aconseguir estabilitat emocional. D'acord, tenia raó la meva terapeuta, no necessito l'amor per sentir-me emocionalment estable, però sí el necessito per tornar a ser un ésser sociable, per tornar a somriure contínuament, per viure apassionadament. M'agrada la passió, necessito la passió. Necessito l'entusiasme. Necessito sentir. I ara no sento.
No em ve de gust fer coses, les faig sí, però sense entusiasme, més deixant-me endur que per interès. No parlo massa, i és que no sé què dir.
Suposo que no és més que una fase. Però és que, per altra banda, per no tenir, no tinc ni ganes d'enamorar-me. Jo ja n'estic d'enamorada, encara que no em serveixi de res.
Vull marxar, i ho faré tan aviat pugui. Espero que l'aviat sigui d'aquí molt, perquè només fotaré el camp quan el Chris ja no hi sigui.
Tinc ganes d'anar a Cadaqués, però no hi vull anar sola, ni amb qualsevol.
Bah! quina merda.

el amor no es lo que piensas, que diu Deluxe. Si no és el que penso, què cony és que em fa necessitar-lo tant?