miratges i mirades

Mai li havia agradat veure la seva imatge reflectida en el mirall; no es reconeixia. Com podia estar segura de què el que es projectava era el seu cos tal qual ella el coneixia? Passar per davant dels aparadors de botigues de moda li suposava un veritable esforç de concentració, de fixació de la seva mirada sobre els maniquís, obviant la imatge d'ella mateixa que, inevitablement compartia espai amb la roba que s'hi exhibia. Aquest comportament l'havia portat ja de ben petita a una gairebé excessiva preocupació per la seva higiene: es rentava la cara fins a 10 cops al dia, i necessitva el doble de temps que la seva germana petita per vestir-se i assegurar-se que estava neta i ben vestida sense haver de passar per davant de l'enorme mirall de la porta de l'armari dels seus pares.

Serenitat

Em sento bé. Avui li he explicat a ma mare quins van ser els motius reals de la separació amb el JM. Li he dit que jo estava bé, que ho he passat molt malament, però que ara ja portava unes setmanes que em sentia prou recuperada. Li he parlat de la necessitat que tinc de sentir-me feliç, de ser positiva davant la vida. M’ha fet pena perquè ella em deia que no trobava motiu per ser-ho, que no hi havia res que donés sentit a la seva vida. I jo he estat tan covard i freda com sempre, no m’he atrevit a dir-li que si no li semblava prou el fet que la seva desaparició em canviaria totalment, que jo deixaria de ser tan positiva com ho sóc ara, que mai aconseguiria la plena felicitat perquè em faltaria ella. Algun dia hauria de dir-l’hi. Però ja ho he dit, sóc massa covard, i no estic acostumada a tenir aquesta mena d’intimitat amb ella. És ben curiós perquè ella m’ha parit, m’ha donat de mamar, m’ha cuidat... i jo no sé com expressar com ha estat i és d’important per mi. Algun dia ho faré. Espero que sigui ben aviat.

Acabo de parlar amb el Pau. L’estimo molt, és un bon amic i el trobo a faltar. Aquest estiu em va fer molta companyia. Tot i que al principi vaig sentir-me una mica agredida espacialment -dormia molts dies a casa, i jo necessitava estar sola- després ho vaig agrair. Les nostres borratxeres i emporrades; les nostres pelis; les nostres menjades de tarro i depressions; i fins i tot els polvos. No van ser molts, però sí els suficients com per no sentir-nos sols cap dels dos, com per sentir-nos una miqueta estimats.

Aquests mesos de solitud m’han aportat moltes coses: he descobert coses de mi que desconeixia: comportaments, pensaments. La ruptura ha estat molt dolorosa i, tant de bo, no s’hagués hagut de donar –el JM m’ha donat moltíssima felicitat, he pogut compartir amb ell tantes coses- però, per altra banda, també me n’ha aportat d’altres que, de no estar sola, no hagués conegut. Em sento més tolerant, més permeable a què em passin coses. Vaig quedar amb un tio al qual no coneixia de res però que ell de mi sí tenia, per exemple, la meva adreça i telèfon, del qual no recordava ni la cara; i després ha resultat un bon amant i, el que és millor, tenir assegurat sexe durant un temps. He tingut una relació –anava a dir sexual, però m’enganyaria a mi mateixa si digués que només va ser això- amb una noia, i, a més, em va agradar l’experiència. En realitat no puc queixar-me i, de fet, tampoc ho he fet. Per això avui li deia a la meva mare que em sento bé, que estic bé. Podria estar millor, podria estimar algú que, alhora, m’estimés a mi també. És el que més m’agradaria. Però sé que arribarà. Sé que passarà. La meva permeabilitat ha arribat a aquest punt de deixar-me enamorar-me d’algú, de no seguir esperant que el JM evolucioni, que sigui capaç d’acceptar-se i estimar-se per poder així estimar-me a mi com em mereixo.

Realitat irreal?

És possible que les meves puntes emocionals siguin cada vegada menys pronunciades, la qual cosa seria motiu de celebració.
Després de tot el que he hagut de viure aquest cap de setmana el meu estat d'ànim s'ha ressentit, és evident, però ni molt menys amb la mateixa intensitat. No recordo si avui o ahir escrivia a classe, mentre arribava el profe, que potser he tornat a prendre la consciència. No, no m'he donat cap cop físic, el que crec més aviat és que potser me'n vaig donar un d'emocional fa molts anys, tants que ni tans sols el recordo. El cas és que aquest cop virtual, xo real, n'estic convençuda, va fer que durant tota la meva vida hagi patit pèrdues de consciència intermitents: de sobte em veig immersa en una realitat molt poc real, condicionada pel que vull pensar que visc, però que s'allunya força dl que realment succeeix. En el moment no me n'adono, és després de l'hòstia, quan l'ànima es desfà, en un moviment compulsiu i dolorós, quan veig que he estat vivint fora de mi i del que m'envoltava. I ara tinc por de tornar a estar vivint al marge de la realitat novament. Aparentment tenia superat el tema A, mig-superat el tema JM... però un dia abans de la inauguració em vaig llevar amb una migranya sospitosa, i dissabte, el dia del concert, vaig pillar una borratxera com les de quan tenia 17 anys. Ara no em sento feliç, però tampoc infeliç. Com estic realment? Bona pregunta. Espero que la Susi em pugui ajudar dimarts quan la vegi, o potser si tinc la sort de fer una sessió abans amb la Laura.

Pell foradada

Va pujar les escales com si els seus peus pessessin 5 quilos cada un. Hi havia dies que tenia la sensació que l'edifici creixia, es feia més i més alt, i que el 2n pis l'acompanyava en la seva escalada, de tal manera que quan arribava a un replà i esperava veuré el número 5, tornava a trobar-se amb el dos. I avui era un d'aquests dies. Quan va posar la clau al pany de la porta va sentir que el ferro es desfeia i queia al terra; havia necessitat 3 interminables minuts per arribar fins a casa i ara no s'atrevia a entrar-hi. Creuar la porta, caminar pel passadís i arribar al saló suposaria mig minut més, el temps que la separava de la puta realitat, d'una realitat amb la qual portava enfrontant-s'hi i evitant-la alhora des de feia mesos. Ara ja no podia tirar-se enrere. Ja no podia seguir aprimant-se, fumant-se els paquets sencers de cigarretes a les quals havia renunciat feia 3 anys i a les que havia tornat feia el mateix nombre de mesos que portava jugant amb la realitat,... no podia seguir consumint-se ni físicament ni mentalment. El seu cervell havia pres vida pròpia, ja no tenia control sobre ell. No era capaç de treballar, d'estudiar, de parlar amb els amics, de somriure, de ser feliç... Només podia sentir la seva pell foradada , per la qual es filtrava el dolor, el malestar, el neguit, l'angoixa... Havia de posar fi d'una vegada a tot això. Però sabia que la decisió que havia pres des de feia tots aquests maleïts mesos no seria més que el principi d'un nou infern, d'un camí que havia de portar-la a un món millor que ara no podia imaginar, però que podia o volia intuir.
Quan el va veure assegut al sofà, sabia que no s'atreviria a pronunciar les paraules que tan pensades tenia. I no va ser necessari. Per primera vegada en 3 anys, ell va veure més enllà de qualsevol paraula, de la seva mirada atemorida i perduda. Per primera vegada en 3 anys ella es va sentir compresa. Massa tard, va poder pensar. Massa tard. Sempre és massa tard. Ell va dir les paraules que ella tenia gravades a la seva ment, i que ha havia decidit que passarien de ser una dur pensament, a una inevitable realitat. -Em deixes-, va pronunciar ell entre llàgrimes i amb veu tremolosa. Ella el va abraçar, plorant com no havia fet mai, i aquest mai era real i no un recurs poètic. Ella tenia veritables problemes per poder deixar anar tota la pena que portava dintre, fos quin fos el motiu que la provoqués, amb el plor. Però, la pressió era tal, que les llàgrimes van començar a sortir de forma desgarrada, amb inexperiència queien pel seu rostre, mullaven els seus llavis i li provocaven uns sorolls estranys que va deduir seria el ploriqueig del qual parlaven als llibres. Va sentir el cos d'ell trancant-se als seus braços, en el mateix moment que el seu propi cos semblava haver perdut l'estabilitat que li donaven els ossos. Va saber que era la fi. Quan van aconseguir separar-se, conscients que aquell seria l´últim moment d'intimitat entre tots dos, ella es va deixar caure a sobre del mateix sofà en el qual tantes vegades havien dormit junts, rigut, follat, sentit...viscut, i el va veure marxar. Alguna cosa es va trencar dintre seu, va sentir el "crec" desgarrador d'allò que es desfà, que deixar d'existir tal i com ho havia fet fins al moment. I el que encara no sabia, és que hauria de passar molt de temps abans que pogués deixar de sentir l'eco d'aquell trencament.

de bajón

Quatre mesos i mig després, les coses no han canviat tant com pensava. El mes d'agost, la teràpia i les meves ganes de superar-ho no han estat suficients. El trobo a faltar, encara l'estimo, tot i saber que no és possible que tornem a estar junts. El vaig deixar perquè no érem feliços, perquè tots dos havíem de solucionar coses, però per separat. No deixo de treballar per superar, per destruir, certs patrons que l'únic que m'han aportat és que les dues relacions sentimentals importants que he tingut fracassessin. Però em sento cansada. M'he passat els últims 13 anys estimant, i sent estimada i, ara, em sento perduda perquè segueixo estimant, però absurdament, sense resposta. És com morir de sed, mentre l'aigua cau al meu voltant sense poder tocar-la. Pitjor encara, els meus braços són aigua, les meves cames, el meu cabell, els meus ulls, ... però no hi puc beure... i no hi vull beure.
Ara mateix faria el que sempre he aconsellat no fer: fugir. Marxaria lluny, sola, em reinventaria. Seria una Alma nova. Viuria sense que res m'importés. Tindria nous amics amb els quals riuria, em divertiria, però que no sabrien res del meu passat i dels quals jo en sabria menys encara. Aprendria a no preocupar-me pels altres i em centraria només en el meu objectiu: cuidar-me, respectar-me i acceptar-me. No deixaria de viatjar a diferents ciutats i països, amb els que no establiria cap lligam emocional. Aprendria a no necessitar estimar i a viure sense que m'estimessin...
...deixaria de ser jo...aquest jo que no m'agrada massa i que no em fa feliç.