Realitat irreal?

És possible que les meves puntes emocionals siguin cada vegada menys pronunciades, la qual cosa seria motiu de celebració.
Després de tot el que he hagut de viure aquest cap de setmana el meu estat d'ànim s'ha ressentit, és evident, però ni molt menys amb la mateixa intensitat. No recordo si avui o ahir escrivia a classe, mentre arribava el profe, que potser he tornat a prendre la consciència. No, no m'he donat cap cop físic, el que crec més aviat és que potser me'n vaig donar un d'emocional fa molts anys, tants que ni tans sols el recordo. El cas és que aquest cop virtual, xo real, n'estic convençuda, va fer que durant tota la meva vida hagi patit pèrdues de consciència intermitents: de sobte em veig immersa en una realitat molt poc real, condicionada pel que vull pensar que visc, però que s'allunya força dl que realment succeeix. En el moment no me n'adono, és després de l'hòstia, quan l'ànima es desfà, en un moviment compulsiu i dolorós, quan veig que he estat vivint fora de mi i del que m'envoltava. I ara tinc por de tornar a estar vivint al marge de la realitat novament. Aparentment tenia superat el tema A, mig-superat el tema JM... però un dia abans de la inauguració em vaig llevar amb una migranya sospitosa, i dissabte, el dia del concert, vaig pillar una borratxera com les de quan tenia 17 anys. Ara no em sento feliç, però tampoc infeliç. Com estic realment? Bona pregunta. Espero que la Susi em pugui ajudar dimarts quan la vegi, o potser si tinc la sort de fer una sessió abans amb la Laura.