de bajón

Quatre mesos i mig després, les coses no han canviat tant com pensava. El mes d'agost, la teràpia i les meves ganes de superar-ho no han estat suficients. El trobo a faltar, encara l'estimo, tot i saber que no és possible que tornem a estar junts. El vaig deixar perquè no érem feliços, perquè tots dos havíem de solucionar coses, però per separat. No deixo de treballar per superar, per destruir, certs patrons que l'únic que m'han aportat és que les dues relacions sentimentals importants que he tingut fracassessin. Però em sento cansada. M'he passat els últims 13 anys estimant, i sent estimada i, ara, em sento perduda perquè segueixo estimant, però absurdament, sense resposta. És com morir de sed, mentre l'aigua cau al meu voltant sense poder tocar-la. Pitjor encara, els meus braços són aigua, les meves cames, el meu cabell, els meus ulls, ... però no hi puc beure... i no hi vull beure.
Ara mateix faria el que sempre he aconsellat no fer: fugir. Marxaria lluny, sola, em reinventaria. Seria una Alma nova. Viuria sense que res m'importés. Tindria nous amics amb els quals riuria, em divertiria, però que no sabrien res del meu passat i dels quals jo en sabria menys encara. Aprendria a no preocupar-me pels altres i em centraria només en el meu objectiu: cuidar-me, respectar-me i acceptar-me. No deixaria de viatjar a diferents ciutats i països, amb els que no establiria cap lligam emocional. Aprendria a no necessitar estimar i a viure sense que m'estimessin...
...deixaria de ser jo...aquest jo que no m'agrada massa i que no em fa feliç.