de camí al paradís

Bé, massa temps sense escriure. Hauré de ser més explícita, perquè, en rellegir-me renonec sentiments, sensacions, però perdo moments.
Han passat gairebé 3 mesos després de la darrera entrada. I he acumulat molta teoria, bona teoria. Però la pràctica la continuo portant coixa. Des de desembre, vaig caure 3 vegades, la darrera va ser la triomfal perquè el motiu de tornar-nos a veure era que em digués el que sempre havia temut (jo presumia que ho sabia, però sempre tenia l'esperança que ell ho negaria, m'abraçaria i em demanaria de tornar a intentar-ho), però mai havia gossat dir-me. Mira que sóc beneïta, innocent, ingènua... o gilipolles.
Afortunadament, des de mitjans de gener he tingut un comodí mental. I m'ha anat molt bé, perquè m'ha ajudat a prendre certa distància emocional de l'innombrable. Sí és cert que no total, però tampoc hem de córrer tant, tenint en compte que durant anys he estat la campiona dels lligams irrompibles, no podia desenganxar-me d'ell en 2 setmanes. I sí, el nou m'ha anat molt bé. Però també m'ha rebutjat. No sé si la culpa és meva perquè m'he autoboicotejat (des del principi vaig pensar que no podíem tenir més que un rotllo) o que cada cap m'ho munto pitjor. El cas és que ni un ni l'altre.
En definitiva, estic més forta, crec que força encaminada, però no puc evitar que em foti que aquest hagi desaparegut més ràpid del que em pensava.
Mala o bona sort?
Espero que sigui la segona opció i que me n'adoni ben aviat.
El camí em portarà al meu paradís, oi?

Que sí

Que no, que jo estava molt bé, que ser tan cabuda no em porta enlloc més que a pensar coses que no tenen sentit, que no passaran mai. Que s'ha acabat. Que he de reconèixer que res ha canviat i que no té cap intenció d'estar amb mi. I, el millor de tot, sé segur que jo vull estar amb ell? Que només queden 8 dies perquè acabi l'any, que han estat uns mesos durs, que han passat moltes coses, i algunes d'elles gens bones, però que m'han fet créixer, saber, conèixer... que m'han fet jo, Jo. I que jo Jo m'agrado tal com he esdevingut, i aquesta nova o reciclada jo Jo no vol tornar a repetir errors ni situacions ja viscudes. Que estic contenta, trista per adonar-me'n que allò que se'm va ficar entre cella i cella no ha pogut ser, però conscient que millor que no hagi estat perquè no m'hagués fet feliç. Que probablement no l'hagués aguantat 3 mesos seguits. Que no em mereix. Que jo sí em mereixo. Que em sap greu, però que sé com viure sense ell. Ara només he d'aprendre a viure sense ell.
Que sí.

vendaval

... com diu la cançó de Vetusta, Copenaghe: como Alicia sin ciudad. Suposo que és una bona manera de descriure com em sento. La veritat és que mai havia stat així. És com si de cop, totes les meves pors, les que he anat acumulant al llarg dels anys, haguessin decidit conspirar en contra meu i aparèixer alhora. Tinc por a tenir i a no tenir, a sentir i a no sentir, a seguir i a aturar-me. El trobo a faltar, continuo pensant que podríem estar junts. Però si la Laura té raó, si ell volgués estar amb mi m'ho diria. I no sé, doncs, per què collons jo continuo pensant que sí vol venir amb mi. És grandet, i és cert que si així fos, vindria a buscar-me, però no ho fa. Bah! Com sempre, imagino que no és més que qüestió de temps. Però em sento incòmoda amb la meva situació. A la feina. A casa. Aquí i allà. Torno a sentir la necessitat de desaparèixer, de marxa d'aquí i començar de zero... o d'1, o 2... Però reinventar-me. I per fer-ho ha de ser a un altre escenari, amb altres personatges... fins i tot el meu ha de er diferent. M'agradaria ser la tia que ho té tot molt clar, que té el que vol, que sent, a vegades alegries i d'altres penes, però que sap com ser feliç, i amb qui.
Ja fa un mes i 6 dies que no el veig. I, sincerament, pensava que vindria a buscar-me. I, el pitjor de tot, és que encara ho penso. I no ho farà.
Te odio...porque siempre sigues ahí.

duele

i més del que pensava. De fet, no em vaig plantejar el dolor que sentiria quan verbalitzés la meva decisió. A la meva ment tot era molt fàcil, racional i coherent. Ara, tot plegat és com una tragèdia. Em sento buida, trista, sense forces. Sento que no hi ha marxa enrere, que no es pot arreglar, que no hi haurà una segona oportunit. El que havia de ser un mes revelador se'm presenta com uns 30 dies llarguíssims que no sé com podré superar. Necessito aturar aquesta activitat mental, el dolor que sento al pit. Necessito trencar amb tot i mb molts. Amb un ja ho he fet i les conseqüències estan sent més devastadores del que prometia. Quan vaig dir-li "he estat pensant", la seva cara ja va canviar, i les meves mans seguien tremolant. Feia uns moments va observar la seva nestabilitat, i jo vaig argumentar, molt segura, gairebé cerient-m'ho jo també, que ja feia molts anys que em passava. Però els meus dits repetien moviments ràpids i curts perquè ja sabien el que minuts després passaria. Ell no va dir apenes res, només em va agafar, em va asseure a les seves cames i em va abraçar. Jo sentia com començava la meva inevitable caiguda. Sentir el seu cos apretant-se al meu, primer drets, abraçats, besant-nos amb certa desesperació; sentir-lo després a dintre meu, ja al llit, no em va fer sentir millor. L'únic que volia era plorar i que no veiés la tristor al meu rostre. El polvo més trist que mai he tngut, li vaig dir. No sé si el més trist, però el que vaig sentir no ho vull tornar a sentir més. Ell no tornarà. I jo sé que m'agradaria intentar-ho. Però ell no sap o no vol, o les dues coses. No crec que senti el mateix que sento jo per ell. M'he equivocat i he de començar a assumir-ho. Sóc idiota, perquè m'he autoenganyat. M'he enamorat d'ell sense adornar-me'n i ara em trobo de nou com fa 2 anys. Fa dos nys sabia que estaria malament. Aquesta vegada no estava preparada. No sabia com em faria de mal. Sóc un idiota.

on el cor em porti

(No tinc massa temps, he de treballar).
Sento que cada vegada estic més a prop de saber on vaig i què vull. Fa uns dies que la idea que l'agost serà el veritable impass a la meva vida em va sorgir de sobte, però amb tal claredat que estic totalment convençuda que el setembre iniciaré un camí, o trobaré la direcció que vul seguir. Sé que les coses no passen soles, sinó que les has de fer passar tu i és precissament el que penso fer. Estic fabricant el tauler amb un mecanisme complex; no hi ha molts botons, perquè no són tantes les coses que d'aclarir o redirigir, però sí molt importants. I aquesta taula de mando em permetrà descobrir qui vull ser. La feina, una cosa molt més racional, però de gran importància també. I ell o ells, o jo respecte a un ell. Fa mesos tenia molt clar que havia d'estar amb ell. Ara ja no. És una sensació estranya perquè estic molt bé amb ell, i vull que em truqui i que m'envïi missatges... vull que estigui per mi. I quan estem junts em sento bé, em senta bé. Però no el trobo a faltar. No sé si és perquè realment tinc superada la dependència respecte als altres o perquè realment no n'estic tant d'ell com em penso.

Al setembre tot serà diferent. O, si més no, hauré decidit quin camí agafar, tot i no saber on em portarà. Això ja ho veuré, ja ho aniré fent.

els petits detalls

són els petits detalls els que em fan sentir, els que aconsegueixen que em deixi anar, i els que em poden fer conèixerr més a qui els té. Era molt d'hora, un diumenge al matí. era la primera vegada que dormia al seu llit, que trepitjava el seu pis. I potser l'única. No n'era conscient, i ara, en pensar en aquesta idea, m'adono que no m'iporta, que no m'amoïna. La llum entrava entre les cortines del balcó obert. No només la llum es filtrava, sinó el soroll dels cotxes d'un carrer massa transitat, fins i tot d'un diumenge a les 7 o 8 del matí. Em vaig despertar i ell no hi era. El primer que vaig pensar és que estava treballant. Però el segon pensament que em va passar pel cap, i en el que, adormida encara, m'hi vaig deixar caure, va ser que no m'havia adonat del moment en què ell havia sortit del llit. És estrany perquè tot i tenir una capacitat que encara em sorprén per despertar i dormir-me tot seguit, aquell dia no vaig sentir res. Em vaig preguntar si ell m'hauria mirat mentre jo dormia. O si, pel contrari s'hauria aixecat ràpid, sense fer soroll i hauria sortit de l'habitació sense mirar-me apenes. Tant és, no ho sabré mai. Així que vaig imaginar que sí, que s'havia despertat, i que, abans de deixar el llit, havia dedicat uns minuts a mirar-me mentre reprimia les seves ganes de tocar-me la clavícula. Que hauria estat a punt de besar-me el coll, de baixar les seves mans per la meva esquena, sentint la meva pell freda... Però no ho va fer, o sí. No ho sé. M'agrada pensar que sí. Aquests pensaments van desaparèixer sota la dictadura de la meva son. Em vaig remoure entre els llençols, i vaig tornar a dormir-me, fins que, una hora després em va despertar un soroll de moviment al pis: el vaig veure enfilat a una cadira, a l'habitació, lluitant contra les cortines, intentant impedir una claror inevitable, tot sabent com m'agrada la foscor quan dormo. Aquest va ser el primer dels dos detalls que aquell matí em van fer somriure internament, que em fer estremir, que em van fer evident perquè m'agrada tant. Em va provocar una sensació de tranquil·litat, seguretat o benestar... o les tres coses alhora. Només vaig poder preguntar-li quina hora era "molt d'hora", va contestar, i em vaig tornar a adormir. És aquesta la facilitat de la que parlava per poder connectar i desconnectar del món real -mai no sé quan estic al món real, si quan obro els ulls o quan són tancats. La tercera vegada que em vaig despertar, em vaig aixecar, sense fer soroll. Em vaig posar la samarreta negra de tirants, i els pantalons que la nit anerior em va treure amb desig... amb el mateix desig que jo sentia mentre el mirava. M'encanta la cara seriosa que posa en aquells moments, i que ràpidament canvia per un somriure en descobrir que el miro. Vaig sortir de l'habitació, descalça, i en passar pel saló vaig veure com les copes de vi que vam buidar hores abans ja no hi eren. I vaig arribar a l'habitació del llit petit i de l'ordinador gran. Estava assegut davant l'ordinador i, en veure'm i sentir-me dir-li "bon dia", es va aixecar i es va apropar a mi, em va abraçar i, suaument, em va anar empaitant, fent que jo caminés cap enrere, pel passadís, mirant-me, i portant-me de nou cap a l'habitació on una estona abans ell intentava protegir el meu son de la llum del dia. I em va deixar anar a sobre del llit, i ell va venir a sobre meu... És aquest el segon detall d'aquell matí de diumenge que em va captivar. Em va desarmar, realment. Un petit detall que em va fer sentir gran. Que em va fer sentir.

enllunada

Ara ja sóc capaç de reconèixer que no estic bé. I no ho estic perquè estic trista, sento una buidor que si bé no podré tornar a omplir, perquè res no substituirà el Chris ni el que sentia i sento per ell, sí és cert que amb el temps aconseguiré alleugerir i tornar a ser... Bé, tornar a ser no sé com, perquè ara mateix no m'agrada com crec que sóc. Torno a caure en els mateixos errors que van ajudar a enfonsar la meva relació amb el J. Sóc covard, molt covard. No m'atreveixo a parlar amb ell i dir-li el que penso. Tot i que ara crec que sort que no ho vaig fer diumenge, perquè m'adono que, novament, ni tan sols sé si vull estar amb ell. Tots dos passem per un mal moment. No s'hi val, retreure-li allò que jo tampoc no faig bé. Després d'haver passat part del cap de setmana amb ell, d'haver-me despertat de la migdiada dissabte al seu costat, sento que no sé què cony estic fent ni de si és això el que vull realment. Després d'haver desitjat tant veure'l i estar amb ell, em vaig espantar al trobar-me en una situació massa "normal", massa de parella. Suposo que ara no és pas un bon moment per plantejar-me res, i, probablement, per estar amb ell. Probablement sóc tan paranoica com qualsevol de les seves altres ex, de totes aquestes noies respecte a les quals em sentia en superioritat, tot pensant que jo era molt menys complexa i molt millor persona. A vegades m'hauria de fotre d'òsties a mi mateixa. Sóc una depressiva paranoica sense remei, que no sé si mai aconseguirà tenir la felicitat que busca. Però penso en la relació amb el JM i amb la Joana que s'hi projectava, i m'hi sento molt més identificada amb ella que amb la que veig ara i que em recorda massa a la que era quan estava amb el J. El que és fotut és que m'afectin, m'influexin tant les meves parelles. Perquè, al final, un hauria de ser el que essencialment és, i no el que els altres treuen de tu. És per això que la idea que no puc estar amb ningú i molt menys amb ell és cada cop més forta. M'he acostumat massa a no refiar-me prou de lmeu criteri i necessitar de l'opinió de la Laura i de les meves amigues. Potser ja és hora de començar a prendre decisions de manera més impulsiva. Deixar de pensar tant. El meu cap necessita un descans. Jo necessito relaxar-me, i no ho faig.