duele

i més del que pensava. De fet, no em vaig plantejar el dolor que sentiria quan verbalitzés la meva decisió. A la meva ment tot era molt fàcil, racional i coherent. Ara, tot plegat és com una tragèdia. Em sento buida, trista, sense forces. Sento que no hi ha marxa enrere, que no es pot arreglar, que no hi haurà una segona oportunit. El que havia de ser un mes revelador se'm presenta com uns 30 dies llarguíssims que no sé com podré superar. Necessito aturar aquesta activitat mental, el dolor que sento al pit. Necessito trencar amb tot i mb molts. Amb un ja ho he fet i les conseqüències estan sent més devastadores del que prometia. Quan vaig dir-li "he estat pensant", la seva cara ja va canviar, i les meves mans seguien tremolant. Feia uns moments va observar la seva nestabilitat, i jo vaig argumentar, molt segura, gairebé cerient-m'ho jo també, que ja feia molts anys que em passava. Però els meus dits repetien moviments ràpids i curts perquè ja sabien el que minuts després passaria. Ell no va dir apenes res, només em va agafar, em va asseure a les seves cames i em va abraçar. Jo sentia com començava la meva inevitable caiguda. Sentir el seu cos apretant-se al meu, primer drets, abraçats, besant-nos amb certa desesperació; sentir-lo després a dintre meu, ja al llit, no em va fer sentir millor. L'únic que volia era plorar i que no veiés la tristor al meu rostre. El polvo més trist que mai he tngut, li vaig dir. No sé si el més trist, però el que vaig sentir no ho vull tornar a sentir més. Ell no tornarà. I jo sé que m'agradaria intentar-ho. Però ell no sap o no vol, o les dues coses. No crec que senti el mateix que sento jo per ell. M'he equivocat i he de començar a assumir-ho. Sóc idiota, perquè m'he autoenganyat. M'he enamorat d'ell sense adornar-me'n i ara em trobo de nou com fa 2 anys. Fa dos nys sabia que estaria malament. Aquesta vegada no estava preparada. No sabia com em faria de mal. Sóc un idiota.

on el cor em porti

(No tinc massa temps, he de treballar).
Sento que cada vegada estic més a prop de saber on vaig i què vull. Fa uns dies que la idea que l'agost serà el veritable impass a la meva vida em va sorgir de sobte, però amb tal claredat que estic totalment convençuda que el setembre iniciaré un camí, o trobaré la direcció que vul seguir. Sé que les coses no passen soles, sinó que les has de fer passar tu i és precissament el que penso fer. Estic fabricant el tauler amb un mecanisme complex; no hi ha molts botons, perquè no són tantes les coses que d'aclarir o redirigir, però sí molt importants. I aquesta taula de mando em permetrà descobrir qui vull ser. La feina, una cosa molt més racional, però de gran importància també. I ell o ells, o jo respecte a un ell. Fa mesos tenia molt clar que havia d'estar amb ell. Ara ja no. És una sensació estranya perquè estic molt bé amb ell, i vull que em truqui i que m'envïi missatges... vull que estigui per mi. I quan estem junts em sento bé, em senta bé. Però no el trobo a faltar. No sé si és perquè realment tinc superada la dependència respecte als altres o perquè realment no n'estic tant d'ell com em penso.

Al setembre tot serà diferent. O, si més no, hauré decidit quin camí agafar, tot i no saber on em portarà. Això ja ho veuré, ja ho aniré fent.