fent cas dels senyals

doncs l'he tornat a veure, què previsible i poc fiable sóc!
Com a mínim vaig dir-li el que pensava, tot i que no sé si haurà servit per espantar-lo més. Ara m'estic plantejant, si ens aproven el projecte pendent, d'anar a Eivissa el pròxim cap de setmana, tot i témer que ell es pugui acollonir en saber que jo també vinc i fer-se enrere. Esperaré a l'aprovació i el trucaré per preguntar-li si li molesta que hi vagi. M'encantaria anar-hi. en un principi m'il·lusionava el viatge perquè em moro per tornar a aquella illa i deixar-me envair per la seva llum i per l'encant que desperta sempre en mi. Ara, no em puc enganyar, el que més em motiva és poder passar 3 dies amb ell. El que em motiva i, alhora, m'espanta. I si s'agobia, i si vol fugir? No sé, deixaré que les coses flueixin i escoltaré el meu cos.
M'encanta estar amb ell, em fa sentir especial. És apassionat al llit, alhora que dolç. És divertit, alhora que paranoic, com ell mateix es descriu. Però, sobretot, és detallista. Ho sento. I m'adono que és una virtut que em torna boja. Però és despistat, fumeta, ... Sembla que estic fent una llista de pros i contres, i realment és innecessari perquè no cumpleix el requisit mínim que sempre dic que és imprescindible per estar amb mi: l'estabilitat emocional. Però clar, potser és una mica pretenciós exigir algú allò que un mateix no té. Tot i haver millorat considerablement en aquest aspecte, no és una cosa que jo tingui totalment superada. Encara tinc els meus altibaixos, però no són, ni de lluny, tan radicals com ho eren anys enrere.
Arrrrr, tinc ganes de veure'l.
Bé, sembla que algú ja ha decidit per mi que no he d'anar a Eivissa, potser millor així. No han aprovat el projecte. No passa res. M'ho prenc com un senyal que no havia d'anar-hi. No precipitaré les coses, probablement no era una bona idea. Sempre em quedarà Cadaqués, i no vull que es senti agobiat ni pressionat. I tinc la sensació que aquest viatge compartit li hagués fet fugir més.
No tinc pressa. Jugaré, seguint al seu ritme, però amb les meves cartes.
M'agrada.

...foll d'un dolça metzina

És quan dormo que hi veig clar... però ara ni dormint. O potser el problema és que ho veig massa clar, però el que veig no m'agrada. Estic cansada d'esperar que m'escrigui o em truqui. Pensava que podria oblidar-me'n amb facilitat, però no m'ho estic posant gens fàcil. El pitjor és que, en el fons, penso que acabaré estant amb ell. Però també penso que no em convé, que no em portarà més que problemes, ... i, tot i així, continuo sense treure-me'l del cap.
Però tampoc he aconseguit oblidar-me de l'altre. De qui se suposava que ja havia deixat enrere, amb qui semblava clar que mai més podria tornar a tenir o volia tenir.
Estic entre dos mons, quin d'ells menys convenient, quin d'ells més atractiu. Hauria d'obviar-los, oblidar-los, però no puc. El pitjor és que un d'ells ha despertat les meves ganes de tornar a estar parella, ha fet desaparèixer la meva por o, si més no, l'ha disfressada d'entusiasme i necessitat. Encara hauré de donar les gràces al fugitiu per haver permés que em deixés anar, que em veies capaç de llençar-me de cap a una piscina que abans se'm presentava buida, bruta, freda i llunyana. Una piscina que ara se'm mostra plena d'una aigua tèbia, transparent, d'un blau irreal però encissador...
En el fons sento que lluito amb mi mateixa, perquè sé que tard o d'hora l'aconseguiré, tot i haver-me obligat a oblidar-lo, a no tornar-lo a veure... Clar, que m'ho està posant fàcil, perquè més aviat és ell qui no em vol veure a mi. Maleïda covardia. Maleïdes pors, que no ens deixen créixer ni mostrar-nos tal qual som o ens sentim. Maleït ell, i ell. Maleïts ells dos i maleïda jo, per no ser capaç de canviar de freqüència.