els petits detalls

són els petits detalls els que em fan sentir, els que aconsegueixen que em deixi anar, i els que em poden fer conèixerr més a qui els té. Era molt d'hora, un diumenge al matí. era la primera vegada que dormia al seu llit, que trepitjava el seu pis. I potser l'única. No n'era conscient, i ara, en pensar en aquesta idea, m'adono que no m'iporta, que no m'amoïna. La llum entrava entre les cortines del balcó obert. No només la llum es filtrava, sinó el soroll dels cotxes d'un carrer massa transitat, fins i tot d'un diumenge a les 7 o 8 del matí. Em vaig despertar i ell no hi era. El primer que vaig pensar és que estava treballant. Però el segon pensament que em va passar pel cap, i en el que, adormida encara, m'hi vaig deixar caure, va ser que no m'havia adonat del moment en què ell havia sortit del llit. És estrany perquè tot i tenir una capacitat que encara em sorprén per despertar i dormir-me tot seguit, aquell dia no vaig sentir res. Em vaig preguntar si ell m'hauria mirat mentre jo dormia. O si, pel contrari s'hauria aixecat ràpid, sense fer soroll i hauria sortit de l'habitació sense mirar-me apenes. Tant és, no ho sabré mai. Així que vaig imaginar que sí, que s'havia despertat, i que, abans de deixar el llit, havia dedicat uns minuts a mirar-me mentre reprimia les seves ganes de tocar-me la clavícula. Que hauria estat a punt de besar-me el coll, de baixar les seves mans per la meva esquena, sentint la meva pell freda... Però no ho va fer, o sí. No ho sé. M'agrada pensar que sí. Aquests pensaments van desaparèixer sota la dictadura de la meva son. Em vaig remoure entre els llençols, i vaig tornar a dormir-me, fins que, una hora després em va despertar un soroll de moviment al pis: el vaig veure enfilat a una cadira, a l'habitació, lluitant contra les cortines, intentant impedir una claror inevitable, tot sabent com m'agrada la foscor quan dormo. Aquest va ser el primer dels dos detalls que aquell matí em van fer somriure internament, que em fer estremir, que em van fer evident perquè m'agrada tant. Em va provocar una sensació de tranquil·litat, seguretat o benestar... o les tres coses alhora. Només vaig poder preguntar-li quina hora era "molt d'hora", va contestar, i em vaig tornar a adormir. És aquesta la facilitat de la que parlava per poder connectar i desconnectar del món real -mai no sé quan estic al món real, si quan obro els ulls o quan són tancats. La tercera vegada que em vaig despertar, em vaig aixecar, sense fer soroll. Em vaig posar la samarreta negra de tirants, i els pantalons que la nit anerior em va treure amb desig... amb el mateix desig que jo sentia mentre el mirava. M'encanta la cara seriosa que posa en aquells moments, i que ràpidament canvia per un somriure en descobrir que el miro. Vaig sortir de l'habitació, descalça, i en passar pel saló vaig veure com les copes de vi que vam buidar hores abans ja no hi eren. I vaig arribar a l'habitació del llit petit i de l'ordinador gran. Estava assegut davant l'ordinador i, en veure'm i sentir-me dir-li "bon dia", es va aixecar i es va apropar a mi, em va abraçar i, suaument, em va anar empaitant, fent que jo caminés cap enrere, pel passadís, mirant-me, i portant-me de nou cap a l'habitació on una estona abans ell intentava protegir el meu son de la llum del dia. I em va deixar anar a sobre del llit, i ell va venir a sobre meu... És aquest el segon detall d'aquell matí de diumenge que em va captivar. Em va desarmar, realment. Un petit detall que em va fer sentir gran. Que em va fer sentir.

enllunada

Ara ja sóc capaç de reconèixer que no estic bé. I no ho estic perquè estic trista, sento una buidor que si bé no podré tornar a omplir, perquè res no substituirà el Chris ni el que sentia i sento per ell, sí és cert que amb el temps aconseguiré alleugerir i tornar a ser... Bé, tornar a ser no sé com, perquè ara mateix no m'agrada com crec que sóc. Torno a caure en els mateixos errors que van ajudar a enfonsar la meva relació amb el J. Sóc covard, molt covard. No m'atreveixo a parlar amb ell i dir-li el que penso. Tot i que ara crec que sort que no ho vaig fer diumenge, perquè m'adono que, novament, ni tan sols sé si vull estar amb ell. Tots dos passem per un mal moment. No s'hi val, retreure-li allò que jo tampoc no faig bé. Després d'haver passat part del cap de setmana amb ell, d'haver-me despertat de la migdiada dissabte al seu costat, sento que no sé què cony estic fent ni de si és això el que vull realment. Després d'haver desitjat tant veure'l i estar amb ell, em vaig espantar al trobar-me en una situació massa "normal", massa de parella. Suposo que ara no és pas un bon moment per plantejar-me res, i, probablement, per estar amb ell. Probablement sóc tan paranoica com qualsevol de les seves altres ex, de totes aquestes noies respecte a les quals em sentia en superioritat, tot pensant que jo era molt menys complexa i molt millor persona. A vegades m'hauria de fotre d'òsties a mi mateixa. Sóc una depressiva paranoica sense remei, que no sé si mai aconseguirà tenir la felicitat que busca. Però penso en la relació amb el JM i amb la Joana que s'hi projectava, i m'hi sento molt més identificada amb ella que amb la que veig ara i que em recorda massa a la que era quan estava amb el J. El que és fotut és que m'afectin, m'influexin tant les meves parelles. Perquè, al final, un hauria de ser el que essencialment és, i no el que els altres treuen de tu. És per això que la idea que no puc estar amb ningú i molt menys amb ell és cada cop més forta. M'he acostumat massa a no refiar-me prou de lmeu criteri i necessitar de l'opinió de la Laura i de les meves amigues. Potser ja és hora de començar a prendre decisions de manera més impulsiva. Deixar de pensar tant. El meu cap necessita un descans. Jo necessito relaxar-me, i no ho faig.