mentides?

feia dies que no em sentia així, si més no, sense cap motiu aparent. És la segona setmana de classe i ja he fet la meva primera campana. Quan ja anava cap a la facul he sentit la necessitat de veure el mar, de sentir l'escalfor del sol... potser perquè ja portem molts dies de núvols i pluja. Potser és per això, perquè no em senta bé la pluja, ni els dies grisos... No sé. El cas és que he sentit certa buidor, insatisfacció. Les meves circusmtàncies econòmiques i professionals no ajuden gens, intento mantenir certa actitud positiva, però em pregunto si no m'estaré enganyant a mi mateixa i, en el fons, no sóc pas tan optimista. En certa manera em desconcerta veure el Juanmi i que no m'afecti. Pensar que ja no sento amor per ell se'm fa estrany, i també fa que em qüestioni si realment ho sento així o, novament, m'autoenganyo. Com saber quan una és sincera amb ella mateixa? Com detectar si estem evitant pensaments que poden fer-nos mal?
Sí, definitivament és buidor el que em porta a tenir aquests pensaments, a buscar la platja desesperadament, em falta alguna cosa. Potser sí que ha arribat el moment de tornar a enamorar-me, potser el que necessito sí que és amor, ... però, una pot enamorar-se sense més, d'un dia per a l'altre, no?

dreams, dreams, dreams

vivir al segundo, sin nada que hacer. Tocarnos las almas con la punta del pie...

Acabo de tornar a veure el vídeo de la Murfila, Me pones, és a dir, acabo de tornar-lo a veure a ell. El que va començar com un coqueteig banal, de costum, que diríem, ha esdevingut un desig irrefrenable. Un desig que ja fa massa que ha deixat entreveure un sentiment més enllà del purament sexual. No sé si respon a què s'ha convertit en una presa més difícil del que inicialment havia imaginat, a què és un perfil d'home (o persona, ja no descarto tornar a sentir-me atreta per una altra dona) del qual he decidit que he de fugir perquè amb el temps -maleït temps! he d'aprendre d'una puta vegada a deixar de pensar en el futur i centrar-me molt més en el present- em faria més mal que no pas bé, o a què tot allò que comença a presentar-hi complicacions desperta en mi una necessitat irrefrenable d'aconseguir-ho, per perdre després tot interès. El cas és que no puc deixar de pensar en ell -bé, això tampoc és del tot cert, hi ha d'altres tios que ocupen temporalment el meu pensament, en funció de com em sento i del que necessito en aquells moments- de mirar fotos seves. He decidit parlar amb ell. No sé quan ho faré. Però per qüestions que responen a fites personals, el moment no estarà banyat per l'alcohol, tot un repte! M'he imaginat la situació: preferiblement ha de ser un dia que me'l trobi casualment -seria massa humiliant fer-ho en el bar on treballa, envoltada de l'enemic-, jo li diré "tengo que pedirte un favor" (què teatrera sóc quan m'hi poso!), i ell em dirà "un favor? yo?", "sí, sólo tú puedes ayudarme. Me gustas. Me gustas más de lo que me permito -la seva cara seria digna de ser filmada, entre un estic flipant i un siusplau que algú em tregui aquesta boja del davant-, necesito que me digas que no tengo nada que hacer contigo, que no te gusto, que nunca se te ha pasado por la cabeza que podría pasar algo entre nosotros, que no sabes por qué, pero te caigo bien, pero que no soy tu tipo, que estás con alguien, o que no estás con nadie porque te gusta poder estar con con quien quieras -el que és evident és que li estic demanat que em digui coses que, en realitat, no voldria sentir; en el fons esperaria sentir tot el contrari, però això no és Titanic, ni jo no sóc Angelina Jolie. Necesito olvidarte, dejar de pensar que tengo alguna posibilidad de llegar a conocerte más y de que tú quieras conocerme más a mí -ara és quan em poso cursi, cursi-, para mí va a ser humillante, evidentemente, pero probablemente sea el camino más fácil para alejarme de ti. Me moriré de vergüenza, me exiliaré de Gràcia durante un tiempo, algunos de mis amigos dejarán de intentar comprenderme, pero cerraré un círculo". "Joder tía, me dejas flipao...". "Mmm, me gustó esa frase hace unos meses, pero creo que no va a conducirme a la misma situación que entonces...". "yo... no sé qué decirte, la verdad, es que no entiendo... pero, si no me conoces... yo, no sé... joder tía, es que esto es como muy raro...". I jo no deixaré que digui un tercer "joder". Li donaré les gràcies i marxaré. Em passaré 1 mes sense sortir de casa per por a trobar-me'l, i la meva autoestima necessitaré mínim 2 pintors madrilenys per començar refer-se. Perquè, no ens enganyem, en el fons estava convençuda que jo li agradava i que vindria corrents darrere meu. És ara que encara a vegades miro per sobre de la meva espatlla esperant veure'l com ve a trobar-me.