Pell foradada

Va pujar les escales com si els seus peus pessessin 5 quilos cada un. Hi havia dies que tenia la sensació que l'edifici creixia, es feia més i més alt, i que el 2n pis l'acompanyava en la seva escalada, de tal manera que quan arribava a un replà i esperava veuré el número 5, tornava a trobar-se amb el dos. I avui era un d'aquests dies. Quan va posar la clau al pany de la porta va sentir que el ferro es desfeia i queia al terra; havia necessitat 3 interminables minuts per arribar fins a casa i ara no s'atrevia a entrar-hi. Creuar la porta, caminar pel passadís i arribar al saló suposaria mig minut més, el temps que la separava de la puta realitat, d'una realitat amb la qual portava enfrontant-s'hi i evitant-la alhora des de feia mesos. Ara ja no podia tirar-se enrere. Ja no podia seguir aprimant-se, fumant-se els paquets sencers de cigarretes a les quals havia renunciat feia 3 anys i a les que havia tornat feia el mateix nombre de mesos que portava jugant amb la realitat,... no podia seguir consumint-se ni físicament ni mentalment. El seu cervell havia pres vida pròpia, ja no tenia control sobre ell. No era capaç de treballar, d'estudiar, de parlar amb els amics, de somriure, de ser feliç... Només podia sentir la seva pell foradada , per la qual es filtrava el dolor, el malestar, el neguit, l'angoixa... Havia de posar fi d'una vegada a tot això. Però sabia que la decisió que havia pres des de feia tots aquests maleïts mesos no seria més que el principi d'un nou infern, d'un camí que havia de portar-la a un món millor que ara no podia imaginar, però que podia o volia intuir.
Quan el va veure assegut al sofà, sabia que no s'atreviria a pronunciar les paraules que tan pensades tenia. I no va ser necessari. Per primera vegada en 3 anys, ell va veure més enllà de qualsevol paraula, de la seva mirada atemorida i perduda. Per primera vegada en 3 anys ella es va sentir compresa. Massa tard, va poder pensar. Massa tard. Sempre és massa tard. Ell va dir les paraules que ella tenia gravades a la seva ment, i que ha havia decidit que passarien de ser una dur pensament, a una inevitable realitat. -Em deixes-, va pronunciar ell entre llàgrimes i amb veu tremolosa. Ella el va abraçar, plorant com no havia fet mai, i aquest mai era real i no un recurs poètic. Ella tenia veritables problemes per poder deixar anar tota la pena que portava dintre, fos quin fos el motiu que la provoqués, amb el plor. Però, la pressió era tal, que les llàgrimes van començar a sortir de forma desgarrada, amb inexperiència queien pel seu rostre, mullaven els seus llavis i li provocaven uns sorolls estranys que va deduir seria el ploriqueig del qual parlaven als llibres. Va sentir el cos d'ell trancant-se als seus braços, en el mateix moment que el seu propi cos semblava haver perdut l'estabilitat que li donaven els ossos. Va saber que era la fi. Quan van aconseguir separar-se, conscients que aquell seria l´últim moment d'intimitat entre tots dos, ella es va deixar caure a sobre del mateix sofà en el qual tantes vegades havien dormit junts, rigut, follat, sentit...viscut, i el va veure marxar. Alguna cosa es va trencar dintre seu, va sentir el "crec" desgarrador d'allò que es desfà, que deixar d'existir tal i com ho havia fet fins al moment. I el que encara no sabia, és que hauria de passar molt de temps abans que pogués deixar de sentir l'eco d'aquell trencament.

de bajón

Quatre mesos i mig després, les coses no han canviat tant com pensava. El mes d'agost, la teràpia i les meves ganes de superar-ho no han estat suficients. El trobo a faltar, encara l'estimo, tot i saber que no és possible que tornem a estar junts. El vaig deixar perquè no érem feliços, perquè tots dos havíem de solucionar coses, però per separat. No deixo de treballar per superar, per destruir, certs patrons que l'únic que m'han aportat és que les dues relacions sentimentals importants que he tingut fracassessin. Però em sento cansada. M'he passat els últims 13 anys estimant, i sent estimada i, ara, em sento perduda perquè segueixo estimant, però absurdament, sense resposta. És com morir de sed, mentre l'aigua cau al meu voltant sense poder tocar-la. Pitjor encara, els meus braços són aigua, les meves cames, el meu cabell, els meus ulls, ... però no hi puc beure... i no hi vull beure.
Ara mateix faria el que sempre he aconsellat no fer: fugir. Marxaria lluny, sola, em reinventaria. Seria una Alma nova. Viuria sense que res m'importés. Tindria nous amics amb els quals riuria, em divertiria, però que no sabrien res del meu passat i dels quals jo en sabria menys encara. Aprendria a no preocupar-me pels altres i em centraria només en el meu objectiu: cuidar-me, respectar-me i acceptar-me. No deixaria de viatjar a diferents ciutats i països, amb els que no establiria cap lligam emocional. Aprendria a no necessitar estimar i a viure sense que m'estimessin...
...deixaria de ser jo...aquest jo que no m'agrada massa i que no em fa feliç.