de camí al paradís

Bé, massa temps sense escriure. Hauré de ser més explícita, perquè, en rellegir-me renonec sentiments, sensacions, però perdo moments.
Han passat gairebé 3 mesos després de la darrera entrada. I he acumulat molta teoria, bona teoria. Però la pràctica la continuo portant coixa. Des de desembre, vaig caure 3 vegades, la darrera va ser la triomfal perquè el motiu de tornar-nos a veure era que em digués el que sempre havia temut (jo presumia que ho sabia, però sempre tenia l'esperança que ell ho negaria, m'abraçaria i em demanaria de tornar a intentar-ho), però mai havia gossat dir-me. Mira que sóc beneïta, innocent, ingènua... o gilipolles.
Afortunadament, des de mitjans de gener he tingut un comodí mental. I m'ha anat molt bé, perquè m'ha ajudat a prendre certa distància emocional de l'innombrable. Sí és cert que no total, però tampoc hem de córrer tant, tenint en compte que durant anys he estat la campiona dels lligams irrompibles, no podia desenganxar-me d'ell en 2 setmanes. I sí, el nou m'ha anat molt bé. Però també m'ha rebutjat. No sé si la culpa és meva perquè m'he autoboicotejat (des del principi vaig pensar que no podíem tenir més que un rotllo) o que cada cap m'ho munto pitjor. El cas és que ni un ni l'altre.
En definitiva, estic més forta, crec que força encaminada, però no puc evitar que em foti que aquest hagi desaparegut més ràpid del que em pensava.
Mala o bona sort?
Espero que sigui la segona opció i que me n'adoni ben aviat.
El camí em portarà al meu paradís, oi?