vendaval

... com diu la cançó de Vetusta, Copenaghe: como Alicia sin ciudad. Suposo que és una bona manera de descriure com em sento. La veritat és que mai havia stat així. És com si de cop, totes les meves pors, les que he anat acumulant al llarg dels anys, haguessin decidit conspirar en contra meu i aparèixer alhora. Tinc por a tenir i a no tenir, a sentir i a no sentir, a seguir i a aturar-me. El trobo a faltar, continuo pensant que podríem estar junts. Però si la Laura té raó, si ell volgués estar amb mi m'ho diria. I no sé, doncs, per què collons jo continuo pensant que sí vol venir amb mi. És grandet, i és cert que si així fos, vindria a buscar-me, però no ho fa. Bah! Com sempre, imagino que no és més que qüestió de temps. Però em sento incòmoda amb la meva situació. A la feina. A casa. Aquí i allà. Torno a sentir la necessitat de desaparèixer, de marxa d'aquí i començar de zero... o d'1, o 2... Però reinventar-me. I per fer-ho ha de ser a un altre escenari, amb altres personatges... fins i tot el meu ha de er diferent. M'agradaria ser la tia que ho té tot molt clar, que té el que vol, que sent, a vegades alegries i d'altres penes, però que sap com ser feliç, i amb qui.
Ja fa un mes i 6 dies que no el veig. I, sincerament, pensava que vindria a buscar-me. I, el pitjor de tot, és que encara ho penso. I no ho farà.
Te odio...porque siempre sigues ahí.