no sé què passarà

No sé si és un pas endavant o enrere. El que està clar és que no vaig fer el que feia dies em repetia a mi mateixa, no tornar-lo a veure. Des del moment que li vaig dir per telèfon, dissabte després del concert, que vingués a casa meva vaig pensar que, novament, m'havia deixat endur per la passió i les ganes d'estar amb ell que no pas pel que hauria de fer. Però què és exactament el què s'ha de fer? Doncs allò que no ens faci sentir malament. De moment no m'hi he sentit de malament, tot el contrari. Ha estat un dia realment increïble. M'ho he passat bé, he rigut, he estat a punt de plorar -no per ell, no-, he disfrutat del sexe com mai, però també de la tendresa, de l'afecte i suposo que de l'amor. Em nego a sentir-me culpable per haver complit amb el que em vaig prometre. Ara, he de ser conseqüent, no puc tornar caure en la mateixa dinàmica. Em sento una mica covard per no haver estat capaç de parlar-li si tot allò canviava la nostra situació. Suposo que em feia por sentir el que probablement em diria, que no. Per tant, intentaré mantenir-me al marge i continuar pensant que això nostre no evoluciona. Doncs és una pena. Una cosa que sí m'ha sobtat i que dóna més sentit al link que va publicar dissabte és que em digués que li havien dit que jo no era el seu estil. És ben curiós que encara ara es diguin coses com aquestes. Però el ptijor és que li en puguem fer cas a aquests comentaris. I sé que per a ell això va tenir pes en el seu moment.
No sé què passarà. Perquè, sincerament, ell sí està en el mateix nivell de sentiment que jo, però no puc tornar caure en el mateix. I no deixaré de repetir-m'ho.
No va deixar de mirar-me i observar-me durant el concert. Ho intuïa, i ell m'ho va confirmar. I això em va fer sentir amb poder.
M'encanta. M'ho he passat genial. I avui no em sento malament. Espero continuar així.