com a casa

En dos mesos han passat moltes coses: la mort del meu tiet, el descobriment de la malaltia de la meva tieta, el retrobament amb el JM, ... Moguda i remoguda emocional, inevitablement.
Fins fa una setmana no sabia no estava ni cap a on anava, i això em neguitejava. Avui tampoc tinc massa clar quina és la meva destinació, ni a on tinc posats els peus, però em sento bé. El que m'ha quedat clar és que no em senta bé actuar de forma incoherent amb mi mateixa. No sé actuar, ni vull saber-ne. Vull poder mostrar-me tal qual sóc, sense pors a com s'ho prendren els altres. És el que estic fent amb ell. Amb sento bé quan estic amb ell, tot i que sé que en qualsevol moment la màgia es pot trencar. Però de moment m'encanta la sensació de trobar-lo a faltar, de desitjar veure'l, abraçar-lo, sentir-lo. Ell encara no té el valor de deixar-se anar del tot, però ha cedit una miqueta. He d'aprendre a respectar l'espai dels altres, i a retirar-me si la seva postura no em convé i no em senta bé. He aconseguit arribar a cert acord amb mi mateixa, a respectar-me i deixar-me'n gaudir, però amb la promesa de no baixar la guàrdia i no fer coses que destrueixin la meva autoestima, i tot allò que he construit durants aquests mesos. M'he adonat que si bé és cert que m'encanta estar sola i improvisar, també disfruto compartint moments de tranquil·litat o de moviment amb ell. Sentir la seva pell és com estar a casa. La calidesa de les seves mans em fan sentir estimada i cuidada.